BarcelonaHi ha pocs autors de la literatura catalana contemporània que siguin capaços de traslladar els lectors, llibre rere llibre, a realitats tan diferents i allunyades com les que proposa Joan-Lluís Lluís. Després de viatjar fins a la Nova Caledònia del segle XIX d'El navegant (Proa, 2016) i de plantejar la ucronia de l'assassinat d'un dictador molt conegut a Jo soc aquell que va matar Franco (Proa, 2018), s'ha marcat un altre repte majúscul. A Junil a les terres dels bàrbars narra la vida d'una noia del segle I dC que emprèn una odissea fins als confins de l'Imperi Romà acompanyada de tres esclaus als quals s'aniran afegint més pròfugs. És el primer llibre de Lluís per a Club Editor, que en els tres anys vinents recuperarà tres novel·les de la producció de l'autor nascut a Perpinyà el 1963.

Què passarà si algun lector agafa aquesta novel·la com una ficció històrica?

— Com a mínim el sorprendrà. Junil a les terres dels bàrbars passa a principis del segle I dC, però no és una novel·la històrica. Al gènere el marquen massa els fets i les dades, i jo necessito molta llibertat. Vull poder inventar coses. De fet, és el que faig amb Ovidi.

Ovidi és el poeta que Junil descobreix –i de qui s'enamora– gràcies a Tresdits, l'esclau copista de la llibreria on la noia treballa enganxant fulls de papir.

— La idea de la novel·la va sortir mentre llegia sobre Ovidi, que va passar de ser el gran poeta viu del moment a ser un miserable desterrat a Tomis. El que m'interessava més és que no se sap exactament per quin motiu va passar això. Ell es moria de ganes de tornar a algun lloc on es parlés llatí...

¿Hi ha algun llibre que t'ajudés especialment?

— El que em va agradar més va ser Una vida imaginària, de David Malouf, centrat en els anys d'exili de l'autor. Vaig començar a donar voltes sobre quin seria el meu Ovidi, i se'm va acudir que faria una novel·la sobre ell sense que hi aparegués. Va ser llavors que vaig pensar en una noia, la Junil, que seria una mena de fan del poeta fa més de 2.000 anys.

No és la primera vegada que escrius sobre una societat politeista. Passava a Cròniques del déu coix (2013), en què resseguies la vida d'Hefest, déu del foc, durant 25 segles.

— És una etapa que m'alimenta molt, un món on es barreja la història, literatura i mitologia: tants segles després ens costa destriar-les...

Els personatges del llibre "caminen foscor endins i nord enllà". La Junil té una puresa especial.

— La Junil de tant en tant se m'escapava, com a personatge, i quan això em passa m'agrada. Escric les novel·les ràpidament i les reescric molt a poc a poc. Aquesta deu ser la que m'ha costat més versions: en tinc 27, a l'ordinador. Reviso tant perquè mai no estic content del que he fet, i fins i tot quan el llibre està publicat el continuaria retocant.

Tornem a la Junil. No és la primera protagonista femenina d'un llibre teu.

— No. Ja passava a El dia de l'ós [La Magrana, 2004]. I a Aiguafang [La Magrana, 2008] el protagonisme era compartit entre un home i una dona. La tria d'un home o una dona depèn de la coherència del relat. La Junil és jove, i una de les seves característiques és la virginitat. A l'època romana, les dones eren mercaderies que passaven del pare al marit.

Ella no té el pare en gran concepte i encara menys l'home que ha de ser el marit.

— A la novel·la, la virginitat és una plusvàlua.

Per raons que no explicarem, la Junil emprèn un viatge arriscat, amb el somni de trobar Ovidi, fins a l'anomenat món bàrbar. La novel·la qüestiona aquesta paraula.

— Sí. Qui són els bàrbars i qui són els civilitzats? És una pregunta que ens podem fer sobre el segle I dC però que també és molt pertinent si pensem en l'actualitat.

A l'expedició de la noia i els esclaus s'hi va afegint gent.

— He creat una microsocietat utòpica: això ho he pensat després d'escriure la novel·la. Els fugitius volen arribar fins a l'Arcàdia, i són un grup sense dirigent, on mana un o altre en funció del moment. Hi ha unes paraules de Proudhon, el filòsof anarquista, que sempre recordo: "L'única autoritat acceptable és la que neix d'una competència personal". Sense saber-ho he escrit una història llibertària.

Moltes novel·les teves tenen en comú l'amor dels personatges per la paraula.

— No és una decisió voluntària i conscient, però potser té un origen autobiogràfic. Vaig descobrir la literatura als 13 anys, en el marc d'una família on no existia. Això em va canviar la vida. Tres anys després vaig començar a llegir literatura catalana: a casa només havia parlat en català amb el pare. Un any més tard vaig decidir que volia ser escriptor, i em va costar molt de temps arribar a publicar el primer llibre.

Junil a les terres dels bàrbars reivindica també la importància de la literatura oral.

— Poso al mateix nivell la literatura oral i l'escrita. Al segle primer representava el 99,9% de la literatura. La Ilíada, el Patufet i la Caputxeta vermella tenen la mateixa dignitat que una història escrita. Tots els personatges de la novel·la, fins i tot els més analfabets, s'alimenten de literatura. Els humans som animals de ficció. La nostra història és la de com trobem menjar, com no morim de fred, com resistim a gent hostil... i com ens expliquem tot això.

____________________

Compra aquest llibre

Fes clic aquí per comprar Junil a les terres dels bàrbars a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.