BarcelonaTenint en compte que molt pocs escriptors contemporanis converteixen en personatge principal dels seus llibres un déu grec, la pregunta és obligada: què et va portar a escriure sobre Hefest?

L'autèntic motiu queda entre el meu psicoanalista i jo [riu]. Hi ha una raó històrica: fa temps que el segle IV em fascina, perquè és el moment en què el cristianisme deixa de ser perseguit i es converteix en la religió oficial. El moment és interessant, perquè als pagans no se'ls va prendre ni les estàtues i els sacerdots van poder continuar oficiant -eren com funcionaris-; l'únic que es va prohibir van ser els sacrificis.

Havien de ser els sacrificis, el que van prohibir, precisament el que necessita Hefest per sobreviure...

Mentre llegia sobre el segle IV, vaig començar a pensar que els humans havien assassinat els déus, deixant-los morir de fam. Trobava, també, un lligam entre totes aquestes deïtats i els superherois de còmic del segle XX. La sensació era peculiar.

Com és que vas triar Hefest?

Els déus més esplendorosos eren massa perfectes. Hefest té una fragilitat que me'l feia molt atractiu: va néixer lleig, és coix i a sobre treballa, picant ferro tot el dia. Em va semblar que totes aquestes particularitats li donaven un punt d'humanitat, i potser per això era un déu més disposat a sobreviure.

És una divinitat marcada des del naixement pel rebuig de la mare.

Això és molt interessant. No tothom ha tingut el privilegi que la mare el tirés a mar. Hi ha coses que he afegit o tret del relat mitològic, però he procurat ser coherent amb la Teogonia d'Hesíode, l' Odissea i la Ilíada d'Homer i els autors més moderns.

Un dels capítols més reveladors és el de la història d'amor entre Hefest i Afrodita, deessa "del desig i de la copulació", que porta entre els seus atributs "la impossibilitat de ser fidel".

Llegint alguns relats literaris grecoromans em preguntava, igual que si hagués estat llegint una novel·la policíaca contemporània, per què Hefest i Afrodita es casaven. Al llibre n'explico els motius. Quan ja són parella, Hefest fabrica una xarxa que llança al damunt d'Afrodita i el seu amant Ares, que s'enfada molt. La seva història d'amor té final feliç.

La novel·la arrenca al present, però de seguida viatja enrere, fins al segle VII, i d'allà el lector encara fa un bot fins al naixement d'Hefest, que hem de situar cap al segle IX aC. Això fa que l'abast cronològic del llibre sigui de trenta segles.

Per a Hefest, l'únic déu de l'Olimp que sobreviurà, el temps no és el més important. Ell està interessat en la pròpia essència i en la continuació. De fet, un dels punts de menyspreu i menysteniment dels humans és precisament que són éssers lligats al temps.

Llegint Les cròniques del déu coix he tingut la sensació que t'ho havies passat molt bé, escrivint-les.

Posar-me en la pell d'un déu ha estat molt divertit. Quan imaginava la vida dels humans des dels seus ulls veia aquelles pel·lícules mudes, que sempre anaven accelerades. Les cròniques... ha estat un llibre molt excitant d'escriure. Ara bé, una vegada l'he acabat comença el temps d'escurçar-lo i de corregir-lo. Això ja no ha estat tan divertit.

La vida com a ficció i la ficció com a realitat són dos dels temes que recorren tota la novel·la.

Hi ha una retroalimentació constant entre realitat i ficció. En el món grec mateix en trobem un exemple. Va existir realment, Homer? ¿Va ser només una persona, qui va escriure l' Odissea o la Ilíada , o més d'una? Oscar Wilde, que té frases bones per a tot, deia que "l' Odissea va ser escrita per Homer o per un altre grec que es deia igual".

Un dels problemes que et devies plantejar just abans de començar va ser l'estil en què escrivies les peripècies d'Hefest. ¿Fins a quin punt vas imitar els relats originals o et vas permetre posar-hi elements més moderns?

El meu objectiu era que els meus invents s'empeltessin del tronc principal, que arrenca amb Homer i Hesíode i passa per noms com Eurípides i Sòfocles. Jo em veia com algú que cueja darrere seu i, amb tota la humilitat i modèstia del món, intenta prendre una engruna del que van fer. A tot això s'hi afegeix una obsessió meva, que és deixar espai al lector. Vull que sigui cocreador de l'obra, que es faci les seves pròpies imatges mentals dels espais on passa l'acció. Si t'hi fixes, pràcticament no descric res de Sicília, un dels escenaris principals del llibre.

Hefest deixa anar consideracions contundents sobre el déu únic: "I veig un déu mort, al mig dels altres, crucificat com un esclau romà revoltat. Sembla el déu principal, però com és possible venerar un déu mort?"

Sóc ateu i no tinc cap problema a equilibrar els déus. No crec que els monoteismes hagin de ser superiors al politeisme. Ara bé, tinc un respecte profund i sincer per la fe. Mai em mofaré de ningú per les seves creences, em sembla una actitud escandalosament grotesca.