BarcelonaEntre la publicació d'Americanah i El comptador de somnis han passat dotze anys, durant els quals Chimamanda Ngozi Adichie (Enugu, 1977) s'ha convertit, a més d'en una escriptora molt reconeguda, en referent mundial del feminisme a partir de la conferència TEDx Tothom hauria de ser feminista (2014). Ho ha estat com a mínim fins al mes de març quan, coincidint amb l'aparició de la nova novel·la, traduïda al català per Anna Puente i publicada a Fanbooks, l'escriptora va declarar a The Irish Times que havia optat per la gestació subrogada de bessons en la seva segona maternitat, fet sobre el qual s'ha pronunciat en ocasions posteriors: "Encara que sigui un tema personal, n'he parlat perquè les mares que no han seguit camins tradicionals se sentin menys estigmatitzades", va declarar al maig al Premium Times de Nigèria, país on va créixer fins que, als 19 anys, va marxar als Estats Units per estudiar a la Universitat Drexel, a Filadèlfia.

A la roda de premsa en línia organitzada per Penguin Random House amb motiu de la traducció castellana de la novel·la, Ngozi Adichie no s'ha pronunciat sobre la qüestió més polèmica que l'ha acompanyat durant els últims mesos, però no perquè ho hagi evitat, sinó perquè la pregunta ha estat omesa per l'editorial, que era qui filtrava les preguntes.

"Tinc la sensació que El comptador de somnis és la primera novel·la que he escrit com a dona adulta –ha dit–. Durant l'última dècada he estat mare i m'he quedat sense pares. En un cas i l'altre va ser de cop i en molt poc temps: el pare va morir el 2020, durant els primers dies de la pandèmia de covid-19, i la mare només un any després. Tots dos van ser molt importants per a mi, i a vegades penso que els seus esperits m'han ajudat a escriure-la". L'autora assegura que el dol li ha ensenyat moltes coses: "Sobre mi mateixa, però també sobre què vol dir ser humana –ha afegit–. Tenia moltes certeses fins que se'm van morir els pares".

Les quatre dones que protagonitzen El comptador de somnis es troben en cruïlles vitals diferents, tot i que comparteixen la inseguretat vital de la seva creadora. Hi ha la Chiamaka, una escriptora de viatges a qui l'aïllament pandèmic passa factura; la Zikora, advocada d'èxit que acaba tirant endavant un nou embaràs encara que el pare no vulgui saber-ne res; l'Omelogor, estudiant de postgrau als Estats Units després d'haver fet fortuna gràcies al món financer nigerià, i, finalment, la Kadiatou, treballadora domèstica de la Chiamaka que també neteja habitacions d'hotel fins que és agredida sexualment, en un cas inspirat pel de Dominique Strauss-Kahn. "El 2011 vaig seguir aquell cas amb atenció i em va acabar fent mal –recorda–. A Nigèria, si ets una dona de classe baixa que treballa en un hotel i t'ataca un home poderós, la policia no el detindrà mai. Als Estats Units l'agressió es va posar en dubte dient que la víctima havia denunciat perquè, en realitat, buscava asil polític. Quan una dona és agredida sexualment, sempre es burxa en el seu passat. Si no ha estat un àngel, se la critica igual. I jo no conec cap àngel".

Amb les seves novel·les, Chimamanda Ngozi Adichie aspira "a detallar les complexitats i contradiccions de les dones". També a "parlar dels seus cossos de forma directa i desacomplexada". "Als Estats Units hi ha més llibres sobre beisbol que sobre les vides de les dones –ha dit–. Si s'invertís aquesta tendència, potser els uns i els altres ens entendríem millor". Durant l'escriptura d'El comptador de somnis, l'autora s'ha adonat "que l'amor és cada vegada més important". "Demà mateix podríem perdre a qui estimem: és important aprofitar el temps –ha advertit–. També m'he adonat que el perdó és una part important de l'amor. No és tan important com diuen, buscar la perfecció en l'altre".