L'aniversari, d'Andrea Bajani (Roma, 1975), és un relat entre la novel·la i l’autoficció que tracta sobre l’alliberament d’un home que desmunta el totalitarisme de la institució més important: la família. I encara té més mèrit que l’autor sigui italià i tingui la valentia de trencar el tabú de la famiglia, un concepte que no és sinó una convenció social hipòcrita com tots els formalismes.

Hi ha qui es pot preguntar què porta algú a escriure un relat en primera persona que explica la relació fatídica amb els seus pares, amb un to que bascula entre el patetisme de la família disfuncional i el victimisme de qui se n’ha sortit fugint-ne cames ajudeu-me. Però Bajani —malgrat els inequívocs detalls autobiogràfics— construeix la història d’un jo que va patir una violència domèstica implacable. Aquesta construcció es fa, d’una banda, sense explicar-ho tot, amb l’objectiu que el lector ompli els silencis com vulgui o com la seva pròpia experiència el porti a fer-ho i, de l’altra, amb una distància emocional, física i mental que a l’autor se li fa necessària per poder narrar l’experiència des de la calma i la seguretat del present —i després d’un tractament de psicoteràpia.

Aquest present de la narració se situa deu anys després de la ruptura amb els vincles que tenia amb el pare i la mare. Va marxar de casa perquè no podia més, era al pou i calia construir un mur de salvació: es va adonar del que els feia el pare, tant a ell com a la germana, com a la mare, una dona "dominada per una forma de timidesa molt pròxima a la negació d’ella mateixa" i del tot sacrificada a qui l’autor vol dignificar a L’aniversari i fer-la un personatge independent. També pren consciència que, d’alguna manera, tots tres van ser còmplices d’aquest sistema patriarcal repugnant. Els records parlen d’esquerdes emocionals, d’aïllament social imposat, l’assignació de rols per part d’un pare autoritari, controlador, masclista, expert a atemorir tothom a còpia d’exercir un poder que ningú li discutia. Un pare que, en paral·lel, és descrit com un home fràgil i poruc que descarrega la frustració sobre la família. Andrea Bajani no esborra les ferides: les transforma en poesia. I parteix d’un títol que fa referència al desè aniversari del dia en què el narrador va veure per ultima vegada els seus pares i va decidir separar-se’n per sempre.

A partir de dos models mítics com Èdip i el fill pròdig de l’Evangeli de Lluc (tots dos xoquen amb les famílies i se’n distancien), L’aniversari també és una reflexió sobre la memòria i la fragilitat i la tirania inherents. Per això el lector sabrà diferenciar el Personatge-Narrador del Personatge-Fill, perquè el narrador construeix el relat de la vida del fill amb tot de frases metaliteràries que avisen que no escriu una novel·la a l’ús, sinó una història on hi ha dos homes iguals i oposats a la vegada, i que tots dos busquen espais per defensar-se. Andrea Bajani té clar que el llenguatge és l’única eina per explorar entorns, psicologies, voluntats, desitjos i, sobretot, la violència masculina capaç de fer explotar el món.