BarcelonaL'octubre del 2003, un huracà va fer molt de mal a la ciutat de Halifax, al Canadà. L'escriptora i pensadora nord-americana Rebecca Solnit hi va aterrar poc després, i explica que la va sorprendre molt l'actitud de la persona que li ensenyava la zona: en lloc de parlar-li de desgràcies, li va explicar amb orgull com els veïns s'havien trobat al carrer i s'havien organitzat entre ells. Havien muntat una cuina comuna, s'havien preocupat per la gent gran. Van estar sense llum, desconnectats, sense botigues per abastir-se, però havien deixat de ser desconeguts, li va dir. "Allò no era una festa, ni de bon tros, però només el fet de veure'ns les cares ja ens donava una mena de felicitat". Li va explicar tot això amb una alegria que va admirar Solnit, que inclou aquest moment al pròleg d'Un paraíso en el infierno (Capitán Swing; trad. David Muñoz Mateos).
Publicat el 2009 i considerat llibre de l'any per diaris com The New York Times, The Washington Post o The Chicago Tribune, el llibre parla de la resposta de la gent davant els desastres, partint sobretot de cinc exemples: el terratrèmol de San Francisco el 1906, l'explosió que va destrossar Halifax el 1917, el terratrèmol de Ciutat de Mèxic de 1985, l'11-S i el pas de l'huracà Katrina. Solnit hi troba molts elements en comú, que ressonen també en tot el que està passant al País Valencià, i que passen per reconèixer comportaments altruistes i generosos en la majoria de la població.
La força de la col·lectivitat
L'autora explica, sense romantitzar res (això és important: deixa clar que una tragèdia és una tragèdia, i que això no es pot minimitzar), que la gent sempre es bolca en ajudar els altres. No tothom, esclar, però sí una gran part de la població. Afirma que les catàstrofes són moments que permeten a la gent implicar-se en l'organització social, contribuir al bé comú, i que ho fan. Fins i tot, com va veure en l'home de Halifax, amb alegria, una paraula difícil d'utilitzar aquests dies, però que ella ha reconegut amb certa sorpresa en moltíssimes víctimes de desastres. Una alegria que ve de la força de la col·lectivitat, i de la sensació, encara que sigui efímera (o utòpica), diu, que les coses es poden canviar, que poden ser d'una altra manera. Aquests dies tan tristos, em sembla que tots ens hem emocionat, per exemple, amb els gestos de molts voluntaris. Solnit diu que ens falta una paraula que pugui designar, precisament, "les emocions en què el més meravellós va embolicat en el més terrible".
Solnit aconsegueix transmetre molt bé l'emoció que provoca la implicació i la força de les comunitats en temps de desastres, però també assenyala elements que fan posar els pèls de punta: quan parla de l'huracà Katrina, per exemple, afirma que hi va haver més morts provocades per un mal govern que pel mal temps. Us sona? També explica que, llavors, un multimilionari evangèlic propietari d'una gran cadena va fer anar a la feina els seus treballadors, quan no hi havia cap altre negoci obert, perquè és el que volia Déu. Persones obligades a treballar posant en risc la seva vida: hi torno, us sona? Racisme, prejudicis, negacionisme climàtic... quanta misèria a la realitat i al llibre de Solnit, que, tot i així, trobo reconfortant aquests dies. Igual que l'onada de solidaritat amb el País Valencià. No tenim nom per anomenar l'emoció que ens genera, però que no s'aturi. Molta força i molts ànims a tots els afectats. Estem amb vosaltres.
