MINÚCIES

Fer deport?

Fer deport? / GEORG PAULI / GOOGLE ART PROJECT Zoom

Molta gent opina que fer deport -és la paraula catalana correcta; esport és un anglicisme- és una pràctica saludable, i, segurament, fet amb mesura deu ser-ho. La màxima llatina mens sana in corpore sano té en l’actualitat un gran predicament, i els centres de gimnàstica proliferen en grans i mitjanes ciutats. Als pobles en què predomina la pagesia, com és natural, faria riure que un llaurador passés hores a la setmana fent gimnàstica. Passa el mateix amb les mestresses de casa als llocs menuts.

Sant Pau (1 Tm4,8) va escriure: “L’exercici corporal no és del tot inútil; però la pietat és útil per a tot en aquest món i en l’altre, com se us ha promès”. Això vol dir que l’home pietós té assegurada la vida eterna, però el deportista no, llevat que sigui pietós. Solen ser orgullosos, narcisistes i autosuficients.

Si a Grècia feien tant de deport era simplement per estar físicament a punt per a la guerra: el deport no tenia a Grècia l’objectiu estètic que té avui dia pertot. La Roma republicana no va ser tan procliu al deport, i durant l’Imperi va ser cada cop més procliu a tot el contrari, és a dir, a la gresca, els tiberis (un emperador se’n deia) i finalment la disbauxa. A l’Edat Mitjana es va fer molt poc deport, encara que el feudalisme va instaurar uns torneigs que, certament, posaven a prova la fortalesa dels combatents. Però ningú no corria els cent metres lliures, ni nedava compulsivament a la piscina, ni aixecava peses.

Però el més habitual, entre la gent de lletres i d’estudi, ha estat tractar el deport amb poca consideració. I Sòcrates, al seu Panegíric, el blasma. Llucià, al seu Anacarsis, el rebenta igualment. Montaigne diu als Essais (III, 13) que fugia dels exercicis violents i els que feien suar, llevat de l’equitació, que no fa suar gaire. Al segle XVIII, com que els il·lustrats estaven molt interessats en l’educació, Diderot, per posar un exemple, va escriure una carta a Sophie Volland en què, seguint les idees de Locke, preuava el deport només moderadament. Elias Canetti diu a les seves memòries que un dia va anar a un gimnàs per prescripció mèdica, i que no hi va tornar mai més en adonar-se que la ment perdia capacitat quan es feia treballar excessivament el cos. Truman Capote es va negar a anar a la costa oest dels Estats Units perquè, deia, en un lloc on la gent fa tant de deport i està tan en forma física tothom té tirada a la ximpleria.

O sigui que no està tan clara la dita llatina de l’equilibri entre el cos i la ment. El deportista tendeix a tornar-se toix; l’home d’estudi conserva i augmenta la intel·ligència. Mireu Martí de Riquer: va viure cent anys, deia (és un tòpic), “gràcies a no haver fet mai deport i haver fumat tota la vida”.