Tant les històries que expliquem com l’amor són un mitjà i no pas un fi

T’estimo, diu en Connell. “Els ulls de la Marianne es tornen a omplir de llàgrimes, i els tanca. Fins i tot quan el recordi, trobarà aquest moment insuportablement intens, i n’és conscient ara mateix, mentre passa. No s’ha considerat mai digna de ser estimada per ningú. Però ara té una nova vida, i aquest n’és el primer moment”.

És una escena de la novel·la Gent normal, de la irlandesa Sally Rooney, publicada per Periscopi amb traducció d’Ernest Riera. Una història contemporània d’amor i classes socials que algú va córrer a etiquetar com la primera gran novel·la mil·lennial (quin llast, aquestes etiquetes) i que també enganxa i reconforta i estimula i commou, en dono fe, els lectors de generacions anteriors.

El que tenen en comú les històries que expliquem i l’amor és que són un mitjà i no pas un fi, afirma Jeanette Winterson a l’assaig breu Love (Penguin Random House, 2017). És obvi, diu l’autora anglesa, que la ficció, a diferència de la mentida, pot ser una manera d’arribar a una veritat més profunda. “Però no és tan evident que la història mateixa sigui un mapa en lloc d’una destinació. I això és el que les històries comparteixen amb l’amor. L’amor és un mitjà, no pas un fi. L’amor és un mapa, no pas una destinació. És per això que no existeix el «van ser feliços per sempre més». És per això que el cinquè acte de les comèdies de Shakespeare se’ns fa poc confortable. Perquè sabem que, després de la resolució, el que vindrà és una altra obra, un altre viatge. L’amor és el tros visible d’un mapa doblegat”.

Durant el confinament (que bé, poder-ne parlar en passat) vaig aconseguir fer una mica d’exercici gràcies a un amic que em guiava via WhatsApp des del seu terrat. Per reforçar els músculs dels braços, el Pau em feia alçar pesos. I ja em tens improvisant un pes amb una olla plena de llibres de tapa dura. Al cap d’uns dies em vaig fer un esquinç intercostal que es feia notar cada cop que respirava, és a dir, a totes hores. Malgrat haver-ne sortit escaldada, vaig reincidir. Em vaig comprar unes peses (soc tan poc original que al Decathlon s’havien exhaurit) i vaig seguir fent les sèries d’exercicis guiats a distància. “Estimar-te és com aixecar una pedra pesada -escriu Jeanette Winterson a la novel·la The Powerbook -. Seria més fàcil no fer-ho, i no tinc clar per què ho estic fent”.

La necessitat genèrica d’estimar és sempre prèvia a l’amor concret

Els cors, diu Winterson, estan fets per ser trencats. Forma part del disseny de l’òrgan. Des d’una visió menys fatalista podríem dir que les persones estan fetes per estimar, i és per aquest imperatiu del disseny humà que hi ensopeguem ara i adés, amb la pedra de l’amor. Confonem sovint el fet d’estar predestinats a estimar amb el fet d’estar predestinats a estimar una persona concreta. Quan ens enamorem, ens resulta impossible acceptar que hem coincidit per atzar amb la persona en qui de cop ho projectem tot, i mil i un detalls ens empenyen a confirmar una intuïció supersticiosa: que estem fets l’un per a l’altre.

“El fatalisme romàntic és sens dubte un mite i un miratge, però aquest no és un motiu per foragitar-lo -raona Alain de Botton a l’assaig Del amor (RBA)-. Els mites poden adquirir una importància que va més enllà del seu missatge principal”. Gràcies al fatalisme romàntic, ignorem la idea que la necessitat d’estimar és sempre prèvia al nostre amor per algú en particular. Elegim una persona dins dels límits marcats per la vida que fem i la gent que coneixem, però en plena màgia de l’enamorament ens costa acceptar que si haguessin variat els límits ens hauríem enamorat d’algú diferent, i avall.

Els vaivens del cor ens brinden moments insuportablement intensos en tots sentits. I complicats. “Escriure -conclou Jeanette Winterson- és la millor manera que conec per parlar de la cosa més difícil que conec: l’amor”.