La campanya nord-americana anomenada #MeToo (“A mi també”) farà que, un dia o altre, els homes hagin d’iniciar, per la seva banda, una campanya que defensi la seva dignitat en termes generals: hi ha segles, o èpoques, que els homes són moda -el XIX, per exemple-, n’hi ha que ho són les dones -del XII al XIV- i n’hi ha que no es parla ni d’un gènere ni de l’altre. En aquests moments, sembla que tots els homes siguin uns perversos, degenerats, violadors i criminals.

La causa feminista no és l’única ideologia “de resistència” o de “vindicació” dels nostres dies, encara que sigui la més lloable i justa: el que succeeix és que ara el món és ple de causes exagerades, les quals, en virtut de tal exageració, no sempre l’encerten en els seus eslògans, propostes i afirmacions. Són banals com tota propaganda.

De vegades hom pensa en la possibilitat que comencessin a tenir crèdit, cosa difícil, idees antagòniques a les que ens dominen d’un temps ençà, ni que sigui per obligar totes les manifestacions “políticament correctes” a dialogar, enraonadament, amb les incorrectes, per amor de veritat serena i dialèctica.

Així, per exemple, es troba a faltar un discurs sòlid a favor de la festa taurina. Només caldria que els aficionats als toros estudiessin una mica la història de la civilització cretenca, o que s’ennovessin de la dignitat dels ritus sacrificials a les millors cultures que mai s’han conegut, com ara l’hebrea i la romana, on no paraven de fer sacrificis d’animals: hebreus i musulmans encara en fan, cada any, per Pasqua. També estaria bé que aparegués un moviment a favor del tabac, no solament perquè estan comprovats els beneficis que té en la connexió interneuronal i per la malaltia de Parkinson, sinó pels béns que comporta per a la conversació i la minva de l’ansietat o del dolor.

Més encara: ¿no podria sorgir un moviment contra el menjar ecològic, tenint present que hi dominen el frau i les falòrnies? A molts pobles s’hi troben mercats d’aquestes característiques. En un que conec, en què no hi ha pixapins, els pagesos se’n riuen. El carnisser del lloc va explicar que els tomàquets suposadament ecològics eren de l’horta d’en Tal, que sempre els ha regat amb l’aigua més aviat bruta del riu que hi passa. Eren els mateixos tomàquets que es trobaven a la botiga de queviures de tota la vida, però costaven tres vegades més.

Només han estat tres exemples. Una discussió oficial contra tot el que s’ha instal·lat en les nostres consciències com a “políticament correcte” ens faria veure com són de relatives totes les coses, i que bonic que és deixar que cadascú pensi en qualsevol assumpte amb llibertat i sense prejudicis, allunyat de les modes, i amb molt d’estudi si és possible.