BarcelonaCatalunya és un país molt agradable per viure-hi, amb un paisatge molt variat, una llengua extraordinària, una bonhomia força general, bona gastronomia i una sèrie molt llarga de virtuts. Però hi ha un element que era d’enorme importància per a la bona entesa entre els ciutadans, que està desapareixent: la sàtira i la ironia. Sense que se sàpiga com ni per què, ara la gent s’ha tornat sorruda, i certes discussions es tornen agres quan anys enrere es resolien sempre amb una gran cordialitat.

Ha de tornar aquella sàtira que havia estat tan present a casa nostra. És un invent sobretot romà, i, doncs, aquí en quedaven les deixies, com ens queden de Roma tantes coses. L’havien practicada molts poetes medievals i posteriors, com Guillem de Cervera, Francesc Eiximenis, Bernat Metge, Anselm Turmeda, Jaume Roig (ai, molt misogin!), Joanot Martorell i el Rector de Vallfogona.

També a la Renaixença van ser satírics, irònics o humoristes Albert Llanas (Un tros de paper, 1865), i les revistes L’Embustero, L’ase, Lo mestre Titas i La Xamfaina. No hi van mancar durant la Primera República, quan van néixer clàssics tan importants com La Campana de Gràcia, L’esquella de la Torratxa, el Papitu i el Cu-Cut, aquesta darrera assaltada i prohibida pels militars. Però van heretar aquell esperit molts escriptors i dibuixants del Modernisme (Santiago Rusiñol, el més gran).

El Noucentisme és tot ell un moviment carregat d’ironia. Només cal llegir Josep Carner, Guerau de Liost o Espriu, i, d’humor més estripat, els epigrames de Fages de Climent (vegeu aquest, relatiu a les tombes veïnes d’un capellà i una seva amant: “Aquí jeu una ballarina, / més avall un sacerdot; / ell ensenyava doctrina, / ella ho ensenyava tot.”) i de Josep Maria de Sagarra, que no suportava la prosa de Pere Coromines, pare de l’enorme Joan, lexicògraf: “Ets fresca com una rosa, / més puta que les gallines, / i pesada com la prosa / de don Pere Coromines.”

La Segona República va veure néixer El Be Negre, i Pere Quart va excel·lir en l’art de satiritzar-ho quasi tot: des de la pintura de Tàpies –com Carner havia ridiculitzat l’arquitectura de Gaudí–, fins al poema de Maragall La vaca cega: “Temps era temps hi hagué una vaca cega: / jo soc la vaca de la mala llet.”

Per què avui no es fa broma, sàtira, ironia i befa de gairebé res? Queda el Polònia.