25/11/2022

La cancel·lació d'una època per una altra

2 min
Anatole France

BarcelonaNo es cancel·len les persones, es cancel·len les èpoques. Quan arriben dies nous, el primer que fan és esborrar els temps precedents. Tota la gent, els artistes, la música, els llibres, la política que m'ha agradat tota la vida, avui són el pitjor. Al començament, pensava que eren persones determinades les que anaven caient en desgràcia, gent que per alguna raó, inclosa la senilitat, havia ficat bé la pota i ja havia begut oli per a la resta de la seva vida, i també retrospectivament. De tant en tant, esclata una notícia escandalosa a propòsit d'un consagrat, ni que siguin unes declaracions seves, i comença la tempesta a les xarxes socials. No hi ha consagració sense sacrifici, això s'aprèn a missa. Però, si ho mirem tot plegat, no es tracta d'un grapat de noms esparsos, sinó del conjunt de tota una època que ja no té res més a dir.

No m'havia adonat del tot que és així fins que l'altre dia hi vaig caure llegint l'article dedicat a Anatole France al Dictionnaire amoureux de la Belle Époque et des Années folles (Benoît Duteurtre, Éditions Plon, 2022). Una altra mostra de la meva obsolescència lectora. A la seva època, Anatole France era el màxim representant de les lletres franceses i dels valors nacionals (començant pel seu cognom); però l'endemà de la seva mort, 12 d'octubre de 1924, els surrealistes el van deixar com un drap brut en un manifest titulat Un Cadavre, sense cap mirament ni pel mort, ni per la data. El més polític de la colla, Louis Aragon (que es va fer comunista per poder ser encara més francès), va convidar tothom a bufetejar el cadàver de l'acabat de finar premi Nobel de literatura.

No és que Anatole France fos un reaccionari, tal com pretenien André Breton i els seus companys de lletres. Ben al contrari, en vida, France havia encarnat l'ideal del progressisme social: defensor de Dreyfus, anticlerical, amic dels socialistes, lliurepensador... Així i tot, els surrealistes el trobaven, textualment, un personatge degradat, histriònic i mediocre (com diria l'Eclesiastès, una època se'n va, i una altra ve, però els adjectius romanen sempre). D'aquesta manera és com la literatura del nou segle XX, el que sortia de la guerra més gran, fins aleshores, coneguda pel món, va esborrar tota la cultura del canvi de segle. Estava ja tot canviat. De llavors ençà, el llenguatge visual, inconscient, irracionalista, del surrealisme, ho va abastar tot fins avui: des dels dibuixos animats fins a la publicitat. I de sobte, però, tot el que era André Breton s'ha mudat en Anatole France.

stats