UN TAST DE CATALÀ
Cap de llengua de l'ARA

La caiguda, silenciament o elisió és, de fet, una aparició

Un dels punts més conflictius de la normativa és l’anomenada caiguda de preposicions. La norma és coneguda de sobres. Quan els verbs (i també noms i adjectius) que regeixen un complement preposicional, com per exemple “S’oblida de X”, “Insisteix en X” o “S’oposa a X”, tenen com a complement una oració substantiva, “S’oblida (de) que és seu”, “Insisteix (en) que hi anirà” o “S’ha oposat (a) que el premiïn”, la preposició que regien cau, s’elideix o es silencia. La GIEC opta per parlar d’elisió, i suavitza la norma acceptant que el contacte de la preposició a (i en algun cas també de en ) i la conjunció que és habitual en els registres informals i en els estils pròxims a la llengua espontània (pàg. 1005). Com ja vam dir en l’últim tast, la GIEC avala, doncs, com a adequat (i correcte) en el diàleg informal d’una sèrie de TV3 frases del tipus “L’han obligat a que hi vagi”.

El que no és tan sabut és que això que anomenem caiguda, silenciament o elisió és, en termes històrics, una aparició. És a dir, fins a finals del segle XV tots els verbs que regien un complement preposicional nominal no mantenien en cap cas aquesta preposició quan el seu complement era una oració introduïda per que. És a partir del XVI que la preposició comença a aparèixer davant que, sobretot en documents legals: “S’adhereix a que...” Qui hagi vist com redacta un advocat o un notari pot entendre molt bé que, amb l’objectiu de fer el llenguatge més clar (menys ambigu), s’estengués al complement oracional la preposició que regia el complement nominal. I tot apunta que aquesta aparició, que es dona en català i no es dona (o no es consolida) en altres llengües romàniques, és simultània i no pas consecutiva a la mateixa aparició en castellà. En el castellà del segle XVI també era més habitual la no aparició o caiguda.

Sabent això perd força la condemna sistemàtica d’aquesta aparició com a no genuïna i seria raonable que en el futur s’obrís la porta a acceptar-la (si més no, en alguns casos) fins i tot en registres formals.