BarcelonaFa uns dies vaig fer una xerrada sobre biaixos cognitius, que són errors en el pensament que distorsionen la manera com percebem la informació i prenem decisions.

Una de les situacions en què els escriptors estem més exposats a quedar atrapats en biaixos cognitius és quan llegim les crítiques als nostres textos. Si són negatives, el risc és el biaix de personalització, que és la tendència a prendre responsabilitat personal per esdeveniments o comentaris que queden fora del nostre control; és a dir, podem atribuir una crítica negativa al fet que no som prou bons, sense tenir en compte la influència dels gustos del lector o els seus propis biaixos.

D'altra banda, si les crítiques són molt positives, ens podem enredar en el biaix d’automillora, que és la tendència a atribuir l'èxit a les pròpies habilitats o trets de personalitat; en aquest cas, l'escriptor pot sobreestimar la seva capacitat i tornar-se complaent i resistent a la crítica constructiva (tots podem tenir al cap algun escriptor que ha acabat escrivint un totxo, en quantitat i/o en qualitat, en haver-se deixat enlluernar pels cants de sirena).

La meva última columna va tenir uns quants comentaris negatius. Malauradament, no eren crítiques a la meva escriptura, sinó comentaris personals (aquest és un fenomen habitual en xarxes: persones illetrades que, com que no tenen arguments sòlids, basen les opinions en biaixos i prejudicis). A l'article explicava que no m'agrada el verb amorosir (concretament, que em sembla xaró), i un parell d'individus utilitzen el fet que he nascut a Granada per dubtar de la meva comprensió de la paraula i invalidar el meu dret al fet que m'agradi o no.

Fa fàstic, la gent?

Confesso que, quan ho vaig llegir, la ràbia em va encendre i vaig quedar immersa en un biaix de raonament emocional, que consisteix a creure que el que un sent és la realitat, pel fet mateix que un ho sent. Jo només podia pensar que la gent fa fàstic i, com un toro, vaig entrar a llegir els comentaris d'altres articles, perquè donava per fet que també serien xenòfobs i volia confirmar que el món era una gran bassa de chapapote. El que vaig trobar, en canvi, van ser comentaris amabilíssims (i un que em va fer riure a cor que vols: gràcies, John Dalton), que em van permetre respirar, conscienciar el meu biaix i reequilibrar el meu raciocini.

La meva xerrada sobre biaixos cognitius anava adreçada a professionals de serveis de neurodesenvolupament i salut mental, però les conclusions són vàlides per al món de les lletres i per a tothom en general: conscienciar els propis biaixos és essencial per millorar el pensament crític, reduir el risc d'errors de pensament i presa de decisions, promoure l'obertura de ment i millorar les relacions. Si som escriptors, escriurem amb més llibertat. I si som lectors, llegirem i opinarem amb més respecte.