HE LLEGIT NO SÉ ON

A l’atzar no agraeixo tres dons

ÁGNES HELLER / PERE TORDERA Zoom

La filòsofa que va sobreviure a l’Holocaust i es va morir nedant

Ágnes Heller (Budapest, 1929 - Balatonalmádi, 2019) va néixer jueva, hongaresa i dona, “tres identitats que ja llavors no auguraven res de bo”. No són tres dons que ella agraís a l’atzar, perquè les contrapartides pesaven massa, però sí que la devien tornar tres voltes rebel. I tres voltes lliure.

El mateix any que va entrar a l’institut, va esclatar la Segona Guerra Mundial. Aquella nena de deu anys havia desitjat fortament que hi hagués una guerra, convençuda que seria l’única via de frenar el nazisme. “És en virtut d’aquest meu desig de guerra, tan poderós, d’aquesta experiència, que no he pogut ser mai una pacifista”.

L’abril del 1944, el pare d’Ágnes Heller va ser arrestat per la Gestapo perquè havia pres part en un grup d’ajuda als refugiats. El juny del 1944 el van deportar a Auschwitz. “No oblidaré mai el dia en què, durant hores i hores, vam estar amb la mare pendents de tots els ascensors que s’aturaven al nostre replà, amb la tènue esperança que el pare arribaria en un d’ells. No ho va fer mai”.

Per una barreja d’instint i fortuïtat, la seva mare i ella van sobreviure a l’Holocaust. “Tothom que va sobreviure ho va fer per accident. [...] En realitat, van matar en mi, i per sempre, la por a la mort”. Enlluernada per Madame Curie, Ágnes Heller va entrar a la universitat per estudiar-hi ciències, però va saltar cap a la filosofia gràcies a György Lukács, de qui va ser alumna. Es va fer sionista i, després, comunista. I després, res. “A partir del 1949 el meu país va restar subjecte a la forma bolxevic de dictadura totalitària. [...] La decepció és un procés lent. No és fàcil abandonar les esperances ni els autoenganys que hem sostingut durant temps”.

Havent dit adeu a tots els ismes, la filòsofa va acabar emigrant a Melbourne i a Nova York, i no va retornar a la seva Hongria natal fins després de la caiguda del mur de Berlín. Va passar l’últim terç de vida fent cursos i conferències. Fruit d’això és el més que recomanable llibre El món, el nostre món, que ha publicat Arcàdia i que aplega les Lliçons Ferrater Mora que Ágnes Heller va impartir a la Universitat de Girona el juny del 2005 -traduïdes per Joan Vergés Gifra i Maria Vicenta Lucas Català-, juntament amb una conferència sobre la felicitat que va pronunciar també a Girona i amb un text autobiogràfic que Heller va llegir a Amsterdam el 2016, com un testimoni de la història del segle XX. El que, òbviament, no podia explicar aquell text és que el 19 de juliol del 2019, una Ágnes Heller de noranta anys s’endinsaria al llac Balaton i es posaria a nedar i nedar i nedar. Si algú l’hagués estat esperant tal com ella havia esperat el seu pare al replà de casa, pendent dels ascensors que s’hi aturaven, hauria obtingut la mateixa resposta. Hellen no va tornar mai més a tocar terra.

El mètode infal·lible d’aprendre alemany mentre et fuetegen

L’estiu del 1979, una nena de deu anys que es deia Anna Sàez Mateu va aprendre una paraula complicada. En castellà, perquè era la llengua en què s’emetia la sèrie: Holocausto. Unes noies un pèl més grans li van assenyalar una porta i li van dir: “Aquí hi vivia un home que va estar a Auschwitz”. L’home, de fet, havia estat a Mauthausen: l’infern era el mateix. L’Anna en rescata la història, així com la d’aquell altre supervivent dels camps nazis, Antoni Mir, que s’esforçava per ser un testimoni precís de l’horror. No havia oblidat els números en alemany, perquè quan el fuetejaven portaven el compte en aquest idioma.

Anna Sàez encaixa retalls de vides en el llibre Batre records (Fonoll). És un recull de les columnes setmanals que escriu al diari Segre, i és un passeig esplèndid per la memòria d’un poble, d’una època i d’una gent que ens ha precedit. Mirar enrere és gairebé una obligació dels qui, com deia Ágnes Heller, “hem estat llançats” al món, el nostre món.