BarcelonaDialogal és una revista d'humanitats i espiritualitat que, com descriuen els seus editors, "posa en valor la diversitat de creences religioses i l’arrelament de totes en aquest racó de món que és Catalunya". La meva secció preferida és la Guia espiritual de Catalunya, que firma l'escriptora, periodista, traductora i editora Anna Punsoda (i també directora de la revista des de fa un any): una sèrie de cròniques escrites després de passar un parell de dies en oratoris, monestirs o cases de retir, que acabarà sent un llibre de Fragmenta i que farà les delícies de tothom que hagi xalat amb la seva magnífica guia de la Segarra, La terra dura, publicada a Pòrtic el 2024. De moment, se n'han publicat dues: la del monestir de Montserrat (aviso que si la llegiu acabareu amb un crush amb la seva abadessa) i la de Casa Virupa, el centre budista mediterrani de Llinars del Vallès. Aquí, Punsoda aprèn les Quatre Nobles Veritats que va enunciar Buda: que viure comporta insatisfacció (la malaltia, l'envelliment, la pèrdua, la mort); que la causa d'aquesta és el desig o l'aferrament (al plaer, a les idees, a l'ego); que desfent-nos de l'aferrament podem extingir la insatisfacció; i que el Camí Òctuple és la via per aconseguir-ho (comprensió, intenció, paraula, acció, forma de vida, esforç, atenció plena i concentració).

La crònica m'ha fet pensar en un article de l'investigador Martin A. Schwartz, de l'Escola de Medicina de Yale, on alerta que, en ciència, l'ego dels investigadors i el desig que les hipòtesis siguin correctes contamina l'experiment i poden acabar forçant-les o retocant els resultats per tal de publicar, aconseguir una feina o confirmar la pròpia intel·ligència. Per contrarestar-ho i facilitar un pensament clar, ell proposa el camí del "desinterès apassionat" o el no-aferrament, és a dir, admetre les pròpies ambicions per, tot seguit, apartar-les del que fem. Ho he recordat força últimament, perquè he llegit novel·les on l'enamorament dels autors amb els seus personatges, la necessitat de treure a passejar l'ego o l'amarament de l'autoconsciència que genera l'exhibició a les xarxes socials m'han expulsat de la trama i, en alguns casos, he acabat la lectura en diagonal o, directament, he deixat de llegir.

Com Schwartz o Casa Virupa, proposo el desaferrament com la via que ens portarà als escriptors catalans i del món al nirvana literari perquè, fins i tot en l'autoficció, l'autor ha de ser el menys important de l'equació. En el Camí Òctuple, hi trobarem una brúixola:

• Visió: què necessita el text?

• Intenció: compartir, no exhibir.

• Paraula: menys és més.

• Acció: manuscrit abans que selfie.

• Vida: llegir, escriure, callar.

• Esforç: revisar, no flagel·lar-se.

• Atenció: mode avió.

• Concentració: publicar i deixar anar.

Si aconseguim apartar l'ego i posar el text i la història al centre, podrem obrir-nos a una realitat més gran que nosaltres mateixos, escriurem millor i contribuirem al món amb obres que perdurin. Namasté.