BarcelonaVaig entrevistar l'Almudena Grandes unes quantes vegades ("Siempre me haces las entrevistas más largas", em deia, rient). L'apreciava, i la seva mort em va saber molt de greu. Veure que programaven al TNC la versió teatral de La madre de Frankenstein em va remoure una mica. No sabia si anar-hi, però finalment vaig comprar entrades perquè hi actua el Pablo Derqui, un amic de l'escola amb qui mantenim el contacte a través de les seves estrenes: ens veiem cada cop que fa una obra nova, amb la promesa que quedarem aviat per fer un dinar o un sopar que mai no arriben, i així fins a l'obra següent.

Per no trencar la tradició, i perquè és un actoràs que sempre val la pena veure, em vaig trobar asseguda a la platea del Nacional. Abans de començar, al programa, vaig trobar aquestes paraules de la directora, Carme Portaceli, sobre l'adaptació que han fet de la novel·la amb l'Anna Maria Ricart Codina: "Hem intentat ser fidels al text de l'Almudena perquè aquest és l'únic camí per entendre'l i dotar-lo de la grandesa que té". Segurament és per això, per aquesta fidelitat, que em va semblar que sentia l'Almudena Grandes durant les quatre hores que dura el muntatge. Era com si la seva veu em tornés, i recordava com em parlava de l'Aurora Rodríguez Carballeira, la dona que volia reformar la societat a través de la seva filla Hildegart, la seva "creació", a qui va acabar assassinant quan va considerar que no seguia el camí que ella havia marcat. Grandes no va aconseguir odiar-la, i la va col·locar al centre d'una novel·la protagonitzada també per personatges de ficció, la ficció que ella sempre reivindicava. Hi trobem la María Castejón, una auxiliar que neix i treballa al manicomi de dones on van condemnar a viure Rodríguez Carballeira, i el doctor Germán Velázquez, que torna de Suïssa, on vivia des del 1939, amb un tractament innovador que pot ajudar les pacients a viure amb més dignitat. Som al 1953. Velázquez és com un extraterrestre, que no entén què ha passat al seu país mentre ha estat fora. La tria de Grandes de situar l'acció al manicomi és intencionada, perquè ella considerava que, als anys 50, i al contrari del que s'havia explicat, Espanya també era com un manicomi, "un país subjecte a una dictadura militar i una dictadura fèrria de l'Església catòlica combinada amb el feixisme". Aquest, per a mi, és el valor (més enllà del literari, esclar) de Grandes, i no només en aquesta novel·la.

Estic segura que la mirada extraterrestre de Velázquez devia ser la mateixa de Grandes quan investigava l'època (documentar-se era el que més li agradava fer, després d'escriure). La fascinava descobrir coses que no sabia, i compartir-ho amb els lectors. Aquest impuls moral va ser un dels motius que la van portar a escriure la sèrie dels Episodios de una guerra interminable, on volia novel·lar la resistència antifranquista entre el 1939 i el 1964. Va morir abans d'escriure'n l'últim volum, el sisè, però això no fa més petit el seu llegat: ella considerava que teníem un deute amb els lluitadors antifranquistes, i la seva sèrie els reivindicava. Igual que reivindicava la memòria històrica, que "és una cosa que no té a veure amb el passat, sinó amb el present i el futur: si no saps d'on vens, com pots construir la teva identitat?"

Aquesta era l'Almudena Grandes, i tot això és el que ressonava, amb molta emoció al Teatre Nacional de Catalunya. Si no hi vau ser, no patiu: queda preservat per sempre a la seva obra.