Els crims resulten més inquietants quan no hi ha cap mòbil aparent

El poder crea addicció, més encara quan l’ostenten persones narcisistes, egocèntriques i insegures. El trastorn psiquiàtric té nom i tot, se’n diu síndrome d’Hubris (en grec, hubris vol dir desmesura). La pateixen polítics, per descomptat, però també pot afectar banquers, militars, esportistes, metges i qualsevol que exerceixi cert domini sobre algú altre. Les víctimes de l’empatx de poder es creuen omnipotents, menyspreen els qui estan per sota d’elles i els tracten amb una crueltat gratuïta.

He recordat aquesta patologia mentre llegia Un bon cel, de Toni Soler, publicat per La Campana. S’hi narra la història de Joan Vila, el zelador que ara fa deu anys va ser detingut perquè havia assassinat almenys onze dels ancians ingressats a la residència geriàtrica La Caritat, a Olot. A la manera d’Emmanuel Carrère a L’adversari, Soler s’introdueix a si mateix en el relat, i ens obsequia amb una reflexió sobre el pas del temps, la vellesa, la por que ens fa la mort i la tendència a viure la vida com si no fos un bé escàs. “El problema de la condició humana no és només que siguem mortals, ni que envellim -escriu el periodista i productor-. El problema és que no som els amos del nostre temps”.

Confesso que he devorat Un bon cel amb un punt d’addicció. Feia poques setmanes que havia rellegit L’adversari : Anagrama n’ha tret una nova edició coincidint amb el vintè aniversari de la primera. I m’he trobat fent de criminòloga d’estar per casa, comparant els dos assassins com si hi entengués. Jean-Claude Romand va matar la seva dona, els seus dos fills i els seus pares perquè s’estava a punt de descobrir que era un impostor, que no era metge ni treballava a l’OMS ni era veritat res del que havia fet creure als del seu entorn durant dècades. Davant la imminència de veure’s desemmascarat, va optar per esborrar del mapa les persones que més l’estimaven, aquelles a qui ell no hauria pogut sostenir la mirada. Hauria tingut més sentit que s’hagués suïcidat i avall, però els crims de Romand tenen de cara enfora una explicació.

En canvi, els crims de Joan Vila resulten molt més inexplicables i inquietants. El zelador d’Olot va matar gent a sang freda sense cap mòbil concret, sense cap motiu de pes, sense tenir-hi res en contra. Ell va al·legar en el judici que el que feia era donar “un bon cel” a persones que ja havien arribat al final de la vida, que les ajudava a morir, però el discurs altruista no s’aguanta. De les onze persones innocents i indefenses que va assassinar, només una havia manifestat en veu alta que ja no tenia ganes de viure. I a les tres últimes les va fer patir cruelment. Un psicòleg penitenciari va dir que Vila buscava “la sensació de control sobre la vida i la mort”, una sensació gratificant que li alleujava l’angoixa. La mort va esdevenir per a ell una droga, i cada cop la necessitava més sovint i amb una dosi més gran. Però sobretot, o això sosté Toni Soler, el zelador matava perquè podia fer-ho, perquè li resultava fàcil i perquè els seus actes no tenien conseqüències. S’havia autoadjudicat el poder de triar qui seguia vivint i qui no, de prendre decisions irrevocables sobre el destí dels altres, i això el feia sentir “com Déu”, segons va declarar.

Potser volia que el món sabés que no era un pobre home sinó un déu

Joan Vila podia matar impunement i, doncs, matava. Amb banalitat. Perquè sí. Es va enganxar al poder de matar i no va saber, o no va poder, frenar a temps. És el que passa amb els poders: te’n tornes esclau. En el fons, potser necessitava que el món sabés que aquell pobre home solitari i acomplexat -tenia un problema no resolt d’identitat sexual- era en realitat un déu totpoderós. Quan el van enxampar ja s’havia erigit en un dels pitjors assassins en sèrie de la història de Catalunya i d’Espanya, i el més prolífic del segle. Va ser, en efecte, una desmesura amb totes les lletres.