ELS LLIBRES I LES COSES

Xavier Roig: des de Rússia, amb amor

Xavier Roig: des de Rússia, amb amor / ARA Zoom

L’enginyer i escriptor Xavier Roig, prou conegut pels lectors de l’ARA, ha viscut a Rússia per qüestions de feina prop de dos anys, i encara hi viatja sovint. S’ha amarat del país dels Romànov, Lenin, Stalin, Khrusxov, Gorbatxov i Putin. Un país que va passar del feudalisme al comunisme gairebé sense solució de continuïtat, i que s’ha fet democràtic (autocràtic) i capitalista (oligàrquic) com qui diu en quatre dies, i ni més ni menys que amb l’Occident democràtic i capitalista en contra. Tot plegat, prou difícil de digerir, tant pels mateixos russos com pels qui ens ho mirem de lluny. Roig, gens sospitós de procomunista, ho intenta a L’enigma rus (La Campana), un assaig planer, tafaner i vivencial que parteix d’una pregunta ben senzilla: “¿Com pot ser que un país tan magnífic, amb gent tan hospitalària i tenaç, tingui tan mala premsa a Occident?” La pregunta podria fer sospitar una síndrome d’Estocolm. La resposta que ens dona l’autor és més complexa i humil. És, com deia Churchill i com recull el títol, “una endevinalla embolcallada en un misteri dins d’un enigma”. Suposo que Roig es conforma amb fer dubtar el lector, desmuntar arrelats prejudicis que més o menys deuen coincidir amb els que ell tenia quan va aterrar per primer cop a Moscou.

El prejudici principal té a veure amb la idea de mirar als Urals i només veure-hi un enemic. Qui va ser decisiu en la derrota de Hitler? A la Segona Guerra Mundial hi van morir 25 milions de soviètics, per 300.000 nord-americans i 400.000 britànics. Dècades després, amb la caiguda del Teló d’Acer, Roig creu que l’error va ser clamorós amb la manera com els EUA de Reagan i l’Europa de Thatcher van actuar amb la glàsnost i la perestroika de Gorbatxov: en lloc d’ajudar-lo, van aprofitar l’avinentesa per humiliar l’històric rival de la Guerra Freda. L’autor sosté que hauria sigut més intel·ligent oferir a aquella URSS una mena de pla Marshall, fer realitat la casa comuna que volia Gorbatxov.

La desintegració soviètica al capdavall ha portat Putin, que ha recuperat el nacionalisme rus ancestral i ha fet seva la congènita inseguretat d’un país massa gran, amb milers de quilòmetres i fronteres amb 18 països. Lluny de defensar la figura de Putin, Roig el veu com a inevitable i, de nou, no entén que Europa l’agafi com a antagònic i l’estigui deixant flirtejar amb una Xina aquesta sí molt poderosa i dictatorial: “No només no hauríem de tenir por de Rússia, sinó que fins i tot l’hauríem d’ajudar a mantenir els seus interessos geoestratègics bàsics”, escriu Roig, segons el qual la debilitat estructural (demogràfica, econòmica) russa fa Putin molt menys perillós del que la seva propaganda vol fer creure.

Però l’aspecte més interessant d’aquest assaig no és la política, sempre opinable i voluble, sinó la visió més a tocar de la realitat, de la gent (144 milions de persones), un país de països, amb 60 ètnies, 32 idiomes cooficials i més de 100 que no ho són. Els russos que ens descriu l’autor, sobretot els joves urbans, volen ser occidentals -parlar anglès i consumir-ho tot- sense renunciar al seu patriotisme, al seu passat, un passat fet de molt de patiment. Una frase del mateix Putin ho resumeix bé: “A qui no li sàpiga greu la caiguda de l’URSS és que no té cor. Qui la vulgui restaurada és que no té cervell”. En fi, Roig conclou: “Com a europeus, hauríem d’estar disposats a protegir Rússia, més que no pas a atacar-la. No ens ho demana el seu govern, no ho farà mai [...]. Ens ho demana la seva gent”.