MINÚCIES

Vox i la ira

Vox i la ira / CÈLIA ATSET Zoom

Aquesta és la descripció de l’home irat que trobem al llibre De la ira, II, 35, de Sèneca: “Com l’aspecte dels enemics o de les bèsties feres sanglotants o caminants a la matança; com els monstres infernals, que els poetes imaginaren, cenyits de serpents i respirant flames; com les fúries més horrendes de l’infern quan surten a moure guerra, esqueixar els pobles en discòrdies i dilacerar-ne la pau; tal ens hem de figurar la ira, flamejant d’ulls, sibilant, mugint, gement, cruixint de dents i fent altres sorolls més odiosos, brandant les armes amb totes dues mans... tortuosa en els passos, envoltada en el núvol de sa pròpia calitja, corrent sense parar, devastadora, foragitant, colpida per l’odi de tothom...” (traducció de Carles Cardó, Fundació Bernat Metge).

Així veiem els amics de Vox, potser també del PP, del barri madrileny de Salamanca, sortint al carrer per fer tot el mal possible -com si no n’hi hagués prou- a un govern que, possiblement, ha fet el que ha pogut i, també possiblement, ha pogut més que no haurien pogut altres governs possibles. I no hi ha qui els aturi, guardats per una democràcia que no és perfecta però que és molt millor que el règim que ells desitjarien: nostàlgics irats, descontents de tot, potser també d’una vida regalada que ara té molt menys valor que en temps de bonança, perquè la malaltia i la mort agafa tothom, un dia o altre. També ho diu Sèneca: “Res no alimenta més la ira que un luxe immoderat”.

El govern actual hauria de pensar el mateix que proposa Sèneca com a remei contra la ira dels aïrats: “Ens poden perjudicar, com el ferro o la pedra, però no ens poden fer ofensa”. I el de Còrdova hi afegia un remei contra aquestes manifestacions colèriques: “El millor remei de la ira és la dilació. De bell principi demana-li, no que perdoni, sinó que judiqui: les seves primeres escomeses són fortes, però si espera, s’aplacarà”. Doncs això, paciència.

No ens ha d’estranyar que aquests cafres rebentin l’educació pública, perquè, essent com és la del poble ( demos ), és també la més democràtica, encara que no rutlli tan bé com desitjaríem. També ho diu Sèneca: “Molt profitós serà als infants de rebre una sana educació; però llur direcció és difícil, car hem de procurar ensems no alimentar-los la ira, ni atordir llur natural”. Comesa difícil, sens dubte, però adreçada a convertir un país en una societat, com deia Josep Carner, de “bones gents plegades”.