La Segona Guerra Mundial i la tuberculosi amb què en va sortir van deixar Gesualdo Bufalino (1920-1996) sense joventut. Un cop guarit, es va posar a fer de professor de secundària al seu poble natal sicilià, Comiso, renunciant a tota carrera literària pública, sense deixar, però, d’escriure. I així va anar fent fins que el 1981 va ser rescatat de l’anonimat per Leonardo Sciascia, moment a partir del qual es va començar a publicar la seva obra. El llibre ara traduït al català per Carme Arenas, Argos el cec (Quid Pro Quo, 2019), va sortir a la llum el 1984. Tracta d’un home en la seixantena, xacrós i ensopit, que decideix combatre els seus mals escrivint “un llibre feliç”, una mena de dietari d’un any lluminós de la seva joventut, el 1951. Hi conta tot el que li va passar quan feia de mestre en una ciutat de províncies siciliana, Modica. De tant en tant punteja el relat amb un present buit de tota esperança, “com morim cada dia en la mort que ens envolta, i com matem cada dia els altres, tot oblidant-los”.
“Hi havia una vegada un xicot que es pensava que era un vell, ara s’ha girat la truita, el vell ha fet veure que era un noi…”: un jove professor enamoradís, tirant a tímid, sentimental, tothora fidel al vici de somiar i fantasiejar. Amb ell, la pretensió d’escriure un llibre feliç ja es veu que no va enlloc. Esclar: l’amor no és sinònim exactament de felicitat, fins i tot quan és correspost. Amor i felicitat, dues cegueses. I qui no les vol, totes dues? L’alter ego de Bufalino està convençut que “els amors no correspostos, creieu-me, són els més còmodes”. I ca!, el professor ensenya en una escola de noies i viu rellogat en una habitació de la senyora Amalia, viuda, de qui fa “usdefruit un cop a la setmana de les seves carns grassonetes”.
La ciutat fa olor de gessamí, s’hi recullen tàperes als murs i les noies, ah!, les noies... Quina dolça obsessió. “Els francesos anomenen petita mort el desmai de després de l’amor... Escric en un estat de petita mort perpètua, amb sobresalts d’hilaritat histèrica”, anota l’autor en un dels intervals de la narració. Però tornem al 1951, a la recerca de l’amor. Començant pel de la Maria Venera, juganera, gata maula, a qui fa classes particulars. Sempre se li escapoleix, obsedida per un cosí i per algú altre. Després hi ha l’encara més joveneta Isolina, veïna i bona estudiant, dolça innocència. I la tercera és la guapíssima Cecilia, a la ratlla dels quaranta, “barreja de supèrbia i de dolcesa”, companya a sou del rendista Don Nitto.
Passa la primavera i amb l’estiu tot s’accelera. “No només és bonic viure-la, la vida. És gairebé igual de bonic fer-ho veure i enganyar-te que la vius”. Tres mundanes deesses per a un sol home, especialista en amors equivocats, un pobre professor, mig savi mig no-res, a la Sicília de postguerra. Una guerra que de cop sembla tan llunyana. “I tu també, Sicília, illa meva, et posaves pintallavis, tornaves a coquetejar una altra vegada amb la vida”. La vida!, segons Bufalino: ¿infelicitat tranquil·la o felicitat amenaçada? ¿És possible renegar d’algú en el mateix acte d’estimar-lo? “Vida, com més el teu foc s’apaga, més me l’estimo. Gota de mel, no caiguis. Minut d’or, no te’n vagis”.
