MINÚCIES

Turandot

Turandot / JAN GETFLEISCH / GETTY Zoom

L’òpera sempre ha estat un dels espectacles més fastuosos que ha produït el nostre continent: s’hi reuneixen la música (veu i instruments), els decorats, la vestimenta, l’actuació dramàtica, la il·luminació i, last but not least, la literatura. De tots aquests elements, el que ha caigut en l’oblit més gran, sense que això preocupi ni els espectadors ni els posadors en escena, és la literatura. És clar que no totes les òperes tenen un bon libretto, però n’hi ha moltes que sí, i, en qualsevol dels casos, totes les òperes, menys algunes que es componen avui, narren una història que va passar fa temps.

Han succeït, però, dues coses que han transformat radicalment el panorama operístic en bona part del món -no a Salzburg ni a Glyndebourne, per exemple-: la primera és el fet que els públics postmoderns ja no són capaços de traslladar-se a les categories morals, estètiques i de tot ordre de qualsevol moment passat de la Història; la segona és que, també a causa de la frivolitat que presideix tot el moviment postmodern, el públic necessita més espectacle com més va per suportar una òpera sencera, tenint present -una altra circumstància dels nostres dies- que no posseeix una formació musical, literària i històrica una mica sòlida.

Sumant tots aquests factors s’arriba al paroxisme de les posades en escena que es veuen i es veuran més cada dia als teatres d’òpera: la història es trasllada d’un temps històric passat als nostres dies -com si, per exemple, el “dret de cuixa” fos una realitat del present, quan ja estava discutida a final del segle XVIII, com ho demostra Les noces de Fígaro -, i l’escenari s’omple de recursos aparatosos, llaminers i enlluernadors, per tenir un èxit que, pel que sembla, ja no pot aconseguir una òpera posada en escena amb tots els requeriments del temps en què va ser creada.

Per això la temporada del Liceu s’obrirà enguany amb una Turandot, obra pòstuma de Puccini, musicalment bella, amb una dissimulació absoluta de la història original i de la situació en què s’esdevenia originalment: una Xina llegendària, tot amb el suport d’una faula molt divulgada arreu, la de la promesa de casar-se amb algú si supera una sèrie de proves (el mateix tema que apareix a La flauta màgica ). Hi haurà molt de colorido, robots col·laboratius - cobots, en diuen-, molt de high-tech futurista, sang a raig fet, il·luminació a base de tècnica led, i tantes extravagàncies com un es pugui imaginar.

¿Mai més els espectadors podran veure una òpera com qui assisteix a una restauració d’estètiques i d’històries situades en moments històrics del passat? ¿Haurem de pressuposar per sempre més que la ignorància dels públics, i la seva manca d’interès pel pretèrit d’una cultura, ens aboquen inevitablement a unes òperes en què la música i el llibret passen a segon terme, en favor de l’aparat escenogràfic?