José Manuel Blecua va impartir durant molts anys, per arrodonir el sou, classes a uns estudiants dels Estats Units que suposadament arrodonien els seus coneixements de literatura espanyola. El mestre feia tot el possible per fer entendre a aquells nord-americans la grandesa de Cervantes, de Quevedo, de Fray Luis o de Santa Teresa, i els estudiants també degueren fer tot el possible per llegir aquests autors i entendre’ls. Però, a manca d’una bona educació cultural, en general, i literària, en especial, els estatunidencs no entenien res de res, i així ho palesaven als exàmens de final de curs.

Era tan escassa la capacitat d’aquells nois i noies que Blecua, quan se li preguntava com anaven els cursos amb els de l’altra banda de l’Atlàntic, sempre deia: “Son de una ignorancia estupenda ”. Una frase en què la cosa poètica i definitiva no era la paraula ignorància, sinó estupenda.

Aquesta és, també, la ignorància que va exhibir el president Trump quan va sortir de l’hospital militar Walter Reed, després d’haver-hi estat ingressat uns quants dies a causa del virus pandèmic. Va dir: “Aquesta és l’escola de la veritat, no la que ve dels llibres”. No en tenim cap prova, més aviat al contrari, de l’afició a la literatura de Trump, com tampoc en tenim, i també més aviat al contrari, de la seva afició a les simfonies de Mozart i Beethoven. Pel que ha fet i el que ha dit reiteradament, podem estar segurs que es tracta d’un home -com sembla que n’hi ha tants al seu país i, ben mirat, arreu del món, cada cop més- d’una “ignorància estupenda”. Que va pel món com un estupendo, ningú en té cap dubte.

S’equivocava o mentia un cop més. Com deia Montaigne, i van dir-ho tots els estoics, “filosofar és aprendre a morir”. Eixamplant aquesta tesi, perquè els seus Essais són un exemple de “filosofar” al voltant de les qüestions més diverses, podem dir que llegir bona literatura ofereix més veritat sobre el món, la vida i la mort que cap altra cosa. Si Trump hagués llegit els grans autors de la tradició, sabria perfectament que no hi ha cap experiència individual que porti a la veritat, sinó més aviat al dogma; el que porta a una relativa veritat, mai del tot assolida, són les experiències que expliquen els poetes o la barreja dels caràcters i de veritats parcials que sempre són presents al gran gènere de la novel·la. S’aprèn més a viure i morir dignament a través dels llibres que en un estat de letargia al llit d’un hospital.