ELS LLIBRES I LES COSES

Tres dones durant l’epidèmia del 1374

Tres dones durant l’epidèmia del 1374 / FIRMA FOTO Zoom

El 1348 la pesta negra va assolar Europa. En molts indrets va morir la meitat de la població. A Saragossa i València hi va haver moments en què perdien la vida 300 persones al dia. A Barcelona, gairebé tots els membres del Consell de Cent i uns quants de la família reial. La malaltia va seguir causant estralls tres anys, i va tenir rebrots cíclics durant tot un segle en què la capital catalana va perdre el 60% dels habitants. El 1374 va ser un altre moment crític. La historiadora Teresa Vinyoles ha escrit durant el confinament La vida i la mort entre horts i vinyes (Editorial Base), un relat novel·lat a partir del testimoni documental de tres dones barcelonines d’aquell any fatídic, en què el rebrot de pesta i la sequera van resultar letals.

Tot i que els forasters consideraven que Barcelona era una ciutat neta, pels estàndards actuals seria llardosa i pestilent. Al barri de la Ribera, per exemple, no hi havia ni clavegueram ni pous morts. A tota la ciutat les escombraries es llençaven als mercats, les fonts i els cementiris. El primer escombriaire no està documentat fins al 1399: rebia el nom popular de “tira-gats-a-mar”. A més, en aquells temps ja prou complicats, la Corona catalana estava en guerra amb Castella, fet pel qual s’estava construint la nova muralla per incloure el Raval i les hortes de Sant Pau.

Aquesta història té tres protagonistes. La primera és na Sereneta, dona d’un comerciant. Vivia al carrer Ample, a prop de l’església de la Mercè, i tenia una esclava. El seu marit era Ramon de Tous. Fet a si mateix, nascut a Sardenya, fill d’un mercenari, havia ascendit en l’escala social amb rapidesa. En Ramon passava més temps fora de la ciutat que dins i era molt amic de l’alcalde Berenguer Morey. Na Sereneta, que sabia de lletra, li escrivia cartes, tenia cura dels negocis del marit a Barcelona i feia comandes comercials pel seu compte. La segona protagonista és Madona Guillemona de Togores, dama de la cort de la reina Elionor, que va morir de pesta el 1375. Guillemona també era una dona lletrada i sensible, amiga de na Sereneta. I la tercera és l’Antònia, més humil, jove i illetrada. D’adolescent s’havia casat amb un mercader molt més gran, gelós i violent, Arnau Marquès. L’Antònia aviat es va enamorar d’un jove majordom, Françoi, i va començar un tempestuós litigi amb el marit. L’Arnau, a més, no amagava la seva relació amb l’esclava Marta, tàrtara, amb qui acabaria tenint un fill, al qual amb els anys legitimaria.

Les vides creuades d’aquestes tres dones es veuen alterades per l’epidèmia i l’escassetat d’aliments. Tothom que podia deixava la ciutat empestada. Elles hi van romandre. I van sobreviure aquell daltabaix. El 29 de juny de 1375, una processó va recórrer Barcelona per intentar foragitar l’epidèmia, amb èxit escàs, esclar. També un 29 de juny d’aquest 2020 vaig acabar de llegir el llibre, amb l’epidèmia del covid-19 mig vençuda i la ciutat i el país encara commocionats.