MINÚCIES

Solitud

L’any 1977, una dona anomenada Montserrat Domingo va decidir anar a viure com a eremita en un petit habitatge annex a l’església de Sant Joan del Codolar, a la comarca del Priorat. Van pronosticar-li que no aguantaria més de tres setmanes, però no s’ha mogut del lloc -llevat de passejades, entre còdols incòmodes, per les serres del Montsant- fins ara. Té setanta-sis anys. Espera la vida i la mort, més que els homes i dones actius de les ciutats, en una solitud idèntica a la de sant Antoni o la de Maria Egipcíaca, per posar dos exemples de l’eremitisme paleocristià que segur que coneix, perquè és dona amb creences religioses, més que cap de les altres -per exemple, els diners, allò que més preocupa a quasi tota la humanitat del món mal anomenat “civilitzat”.

Mira el paisatge, cull una o altra flor, viu com ningú l’arribada i el comiat de les estacions, rep visites de tant en tant. Es lleva abans de les set; resa durant una hora sense recórrer a les ximpleries d’aquells que se’n van en una casa de vacances, un cap de setmana, pagant un dineral, per posar la ment en blanc a canvi d’una picossada de diners. Després llegeix, escriu i estudia.

No li cal, tot allò, i més aviat s’adelita estant al dia i veient com la civilització s’estranya que, de sobte, un patogen escapci vides de moltes persones que es pensaven que no es moririen mai, joves i grans: és una moda recent, que els perills del canvi climàtic no ha alterat, perquè sempre queda lluny. Viu austerament, però amb una mica més de comoditat que sant Antoni (vegeu-ne Sant Atanasi. Vida de sant Antoni, publicada per l’Abadia de Montserrat), menja frugalment i dorm el temps que li demana el cos, sense romancejar.

I el més curiós de tot, altament admirable: diu que les seves lectures preferides, quant a la poesia, són Rainer Maria Rilke -“¿Qui, si jo cridés, em sentiria des de les jerarquies dels àngels...?”-, Joan Vinyoli i un dels poetes més religiosos, i bons, que ha tingut Catalunya al segle XX: Màrius Torres, mort de molt jove en un sanatori del Moianès.

No ha dit que prefereixi, a aquests autors que hem esmentat, ni Salvador Espriu -un “cuco”, segons Josep Pla-, ni J.V.Foix -un gran poeta, però de llengua massa refistolada-. No:llegeix poesia de tres grans autors religiosos, assossegada, en el benentès que no hi ha, possiblement, cap forma d’art elevada que no sigui tal cosa.