AIXÒ NO CAL DIR-HO

Rere el laberint, la tomba

Rere el laberint, la tomba Zoom

Encara m’agradaria afegir una cosa més a propòsit del Marais de la setmana passada, deixar caure una última qüestió a l’estil del tinent Colombo. Doncs amb aquell Laberint no n’hi hagué prou, ja que em va assaltar al bell mig de l’article una figura tan captivadora com la del mateix Marin Marais, que era la del lutier Pierre Jaquier, contemporani nostre i mort enguany fa un decenni. I tanmateix tampoc és ara la meva intenció renunciar a la biografia d’un per entaforar-me a la de l’altre (això seria decebedor), sinó més bé manifestar aquí la commoció que em va suposar, encara més que l’escomesa de Jaquier, aquell mot que retrunyia al títol d’un article penjat a internet i anomenat Tombeau pour un luthier. La paraula era tombeau.

No només vol dir tomba, sepulcre, ja que tombeau serveix per a tota mena de construcció funerària, fins i tot feta de paraules o de música, com seria el cas de Le tombeau d’Edgar Poe, el poema de Mallarmé, o Le tombeau de Couperin, la suite de Ravel (composta al llarg de la Gran Guerra). Està molt bé referir-se a Marais com a constructor de laberints, que era allò en què m’havia embrancat, però el mateix CD ( Le labyrinthe. Pièces de caractère ) portava una petita peça (una entre les més de 500 que aquest viola gambista va compondre) dita Tombeau pour Marais le Cadet. Es diu que aquest cadet era el seu fill Sylvain, mort amb 36 anys (Marais va fer-li 19 fills a la seva dona, Catherine d’Amicourt). El violer Pierre Jaquier (autor del llibret que porta el CD) suggereix que l’esmentada tomba (el seu dolor) i el laberint que encapçala el disc (i en bona part l’obra de Marais) es troben entrelligats dins del compositor per un remolí d’angúnies, “amb prou feines alleujades” per l’alcohol i les plantes (mandràgores i opiacis), que Marais conreava al seu hort. Al final de tot laberint espera una sepultura.

Sota l’influx de la música solemne i exacta de Marin Marais, m’he passat els últims dies tafanejant les oracions fúnebres del bisbe Bossuet, el predicador més brillant d’aquella època, tot i que els seus contemporanis preferien Bourdaloue, perquè deien que tenia millor dicció. Potser preferim el soroll a la música.