ELS LLIBRES I LES COSES

Quim Torra I Ko Tazawa: la mort i la identitat

Quim Torra  I Ko Tazawa: la mort i la identitat / FOTOGRAMA DE ‘RASHOMON’, FILM D’AKIRA KUROZAWA Zoom

I tanmateix, la vida segueix. També la literària. Enmig del nostre permanent Dragon Khan polític, els escriptors escriuen i els editors publiquen. El president Quim Torra, també ell escriptor i editor, invocava ara fa una setmana, en la seva investidura, “la vida!”. I hi posava al centre “llibertat i cultura”. Una vida plena, doncs. No és, però, la que ell gaudirà els propers mesos. Des de l’ull de l’huracà, ara Torra experimenta en pròpia pell la brutalitat de la vida política en la seva versió més crua, més brutal. Se li ha girat en contra la seva escriptura periodística de batalla, el seu “nosaltres” sense filtre. Afirmar-se en contraposició a un “els altres” caricaturitzat és sempre un parany, un autoengany. Ara el caricaturitzen a ell com a monstre. No li serà fàcil combatre la distorsió. Per fer-ho, necessita tres coses de les quals anirà escàs: temps, llibertat i serenitat.

Però bé, aquestes ratlles no eren per parlar de Torra, sinó d’un altre escriptor i editor, Ko Tazawa, que fa unes setmanes, potser ja més d’un mes, em feia a mans dos títols que acaba de publicar a la seva col·lecció Sèrie de Literatura Japonesa. Ens havíem trobat a Queralbs, on té casa, i al cap d’uns dies, a Barcelona, vam dinar al Gelida. Ha anat passant el temps, tan políticament accelerat i convuls, fins que m’he pogut llegir Rashomon, de Ryunosuke Akutagawa (1892-1927), mestre del conte japonès. Akira Kurosawa va portar Rashomon al cinema i li van donar el Lleó d’Or a Venècia el 1951.

A diferència de Torra, a Akutagawa sempre el va atreure més la mort que la vida, fins a cometre suïcidi. Va deixar una nota que acaba així: “Potser suïcidar-me ara és l’únic comportament capritxós de la meva vida. He somiat diversos futurs, com qualsevol altre jove. Al capdavall, ara m’adono que no he estat més que el fill d’una mare boja. Ara sento l’odi no només cap a mi mateix sinó també cap a tot plegat”. El premi literari més prestigiós del Japó duu el seu nom i molts contes seus formen part dels llibres de text escolars.

L’acció de Rashomon, que vol dir “el portal de Rasho”, se situa al Kyoto decadent de fa 1.000 anys, on un servent es converteix en lladre per sobreviure, i roba a una vella solitària. No hi passa gaire cosa més: buidor i mirar la mort a la cara. L’altre conte del volum, Dins un bosc, és igualment desconcertant i desesperançador. Té la mort com a protagonista: s’ha produït una violació i un assassinat, i diferents personatges donen la seva versió. Potser l’únic sentit de tot plegat és el que diu el bonze (monjo budista), un dels testimonis que s’interroga: “La vida humana és tan efímera com una rosada i tan curta com un llampec”.

Akutagawa és un bon exemple que la vida consisteix a acceptar i conèixer la mort. I Ko Tazawa és un bon exemple que la identitat consisteix a acceptar i conèixer l’altre, el que és diferent.