MINÚCIES

Passejar

Passejar / WIKIPEDIA Zoom

Passejar ja no és moda, o no ho és tant, com ho havia estat durant el segle XIX, romàntic per excel·lència en tota la seva primera meitat. Els romàntics van descobrir les gràcies de la naturalesa com mai abans cap altra civilització d’Europa les havia preuades. Grecs i romans no passejaven gaire: s’estimaven més anar al gimnàs o a la palestra, on s’exercitaven per a allò que era ocupació principal dels ciutadans lliures, la guerra. Els homes medievals no passejaven: anaven a cavall. Els dels segles moderns van haver d’esperar que s’enderroquessin les muralles de les ciutats medievals per tenir a l’abast la naturalesa, abans temuda a causa dels assalts i els robatoris. I, a l’altre cap d’aquesta evolució, les grans ciutats, als nostres dies, no estan fetes exactament per passejar, sinó per badar: són les ciutats amb passatges comercials i aparadors les que van donar aquesta figura tan ben presentada a la literatura d’aquell segle, des de Poe fins a Baudelaire, després estudiada per Walter Benjamin.

Però, com hem dit, el moment per antonomàsia per fer caminades per la naturalesa van ser les dècades romàntiques: van passejar Wordsworth i Byron, Goethe i Hölderlin, Hugo i Lamartine, Joaquim Rubió i Jacint Verdaguer. Sense aquestes passejades no haurien trobat els motius naturals que tant els agradaven -el Llobregat, el Canigó-, i que van ser moda preeminent en la literatura d’aquella època. Així comença el cicle de cançons La bella molinera, de Schubert: “Passejar agrada al moliner, passejar; / no serà mai bon moliner / si no li agrada passejar...”

Avui, com s’ha dit, encara que les muralles romanes, medievals o modernes han estat enderrocades quasi pertot -és evident a Barcelona, com assenyalen les rondes del segle XVIII-, les ciutats no acaben de convidar a la passejada si no és per aquella tendència a tafanejar o a fer-se veure tan propi de les dames del passeig de Gràcia cantades per Josep Carner: “Ara veieu si no és cortesia / veure les dames en plàcida via, / totes folrades i amb joies de preu...”

De Robert Walser ens arriba ara gràcies a l’Editorial Flâneur un llibre tot delícia, La passejada, completat amb l’assaig Le promeneur solitaire, de W.G. Sebald, traduccions de Teresa Vinardell i Anna Soler Horta. Walser, que era un dels pocs autors coetanis que Kafka admirava i llegia amb profit, va passejar tota la vida -entre altres raons, perquè no tenia diners per agafar el tramvia-, i va morir, justament, caminant per la neu. No era per deport ni per esport; era per escriure aquest llibre que he esmentat.