Claude Monet (1840-1926) és el gran pintor impressionista francès. Qui no coneix algun dels seus quadres? Els nenúfars, les roselles, les grans escenes a l’aire lliure, la Camille... El color i la llum per sobre la forma. La recent exposició amb tecnologia immersiva que s’ha vist a Barcelona ha permès a molta gent capficar-se en el seu univers pictòric, en el seu taller de Giverny, una mena de somni fet realitat. I ara ens arriba l’assaig biogràfic Els dos remordiments de Claude Monet (LaBreu Edicions), de Michel Bernard, en traducció de Ferran Ràfols. És, com no podia ser d’una altra manera, un treball impressionista, no una biografia canònica. Sense una pretensió exhaustiva, l’autor agafa moments i personatges de la vida del pintor i els retrata amb llibertat, a pinzellades, buscant l’esperit del temps i de Monet.

Més enllà de la documentació, el llibre té una gran força literària, evocadora. Et transporta a una època i et capfica en una personalitat, la del geniüt i apassionat Monet, un jove que contra la voluntat del seu pare -aviat va ser orfe de mare- va dedicar-se a la pintura, i que va trobar en l’amistat juvenil amb Bazille, Renoir i Sisley, i en l’amor per Camille, el seu gran suport creatiu. De fet, el llibre arrenca amb el menys conegut dels tres amics pintors, Frédéric Bazille, un jove de Montpeller, de bona família, que va morir als 26 anys, el desembre del 1870, als camps de batalla de la guerra franco-prussiana, de la qual Monet havia fugit, refugiant-se a l’exili londinenc. Monet havia fet la mili a Algèria el 1861, on havia emmalaltit. No volia saber res de militars... El llibre s’obre amb un capítol colpidor, de pel·lícula, amb el pare de Bazille buscant el cos del seu fill enmig del caos bèl·lic. És un gran inici. Com a lector esperes Monet, fins que t’adones que allò que trobes és una pèrdua que el marcarà de per vida.

La Camille és l’altra gran presència. Bernard defuig la cursilada que rere tot gran home hi ha una gran dona. Monet es va enamorar de la model reservada, la Dona del vestit verd, que es negava a posar nua, i que va resultar ser una noia forta i sensible, amb un interès genuí pels altres, i que sense proposar-s’ho temperava el geni: “Era com si per un misteri desconegut de les lleis de la fisiologia, en l’alè d’ella s’hi evaporessin la por del fracàs, la còlera i la tristesa d’ell”. Era com si ell visqués en l’interior del cos de la Camille quan la pintava.

I el tercer protagonisme del llibre se l’endú la relació de Monet amb el seu jardí i, més en general, amb el paisatge. Des de l’horitzó marítim de l’Holanda rural, on la vida era un somni viscut, fins als entorns de París, aleshores encara no conquerits per al progrés industrial: a Argenteuil primer i a Giverny després, on va viure en cases amb jardí, la cura del qual cada cop va esdevenir una obsessió més forta per a ell, com si prèviament a l’acte de pintar hagués de palpar, entendre i treballar la natura amb les mans.

Hi ha més coses, en aquest recorregut per la seva vida: més amics, com el polític Georges Clemenceau, o mecenes, com Ernest Hoschedé, o galeristes, com Paul-Durand Ruel. I els fills. I l’Alice, la vídua de Hoschedé, que esdevé la seva segona dona. O la Blanche, la filla de l’Alice. Tots ells punts de llum en aquest inspirador retrat coral d’un artista que deia que la pintura no és ni el passat ni l’eternitat, sinó el lloc i l’instant.