MINÚCIES

Màrius Torres

Màrius Torres / ARA Zoom

El dia 22 de desembre de l’any 1935, havent estat diagnosticat d’una tuberculosi que en aquell temps encara no tenia cap remei, Màrius Torres va entrar al sanatori de Puig d’Olena (ara al Moianès; s’hi arriba per Sant Quirze Safaja), i hi va restar fins a la seva mort, el 29 de desembre de 1942. El sanatori havia estat creat gràcies a la munificència de Maria Planas, que va morir el 1971, i que, pel que van dir-me, va obtenir recursos generosos del fundador del negoci de perfumeria de la família Puig per aixecar l’edifici, sumptuós.

Mentre Torres residia al sanatori va esclatar la Guerra Civil Espanyola, i el seu pare i germans van haver d’exiliar-se a França. Només una germana, que em consti, va tornar clandestinament per acompanyar el germà quan ja es moria. Aquest aïllament potser va determinar que Torres -un dels més grans poetes en llengua catalana de la primera meitat del segle XX-, conegués i s’enamorés d’una altra malalta, Mercè Figueras, a la qual va adreçar unes cartes que estan publicades, Cartes a Mahalta (Club Editor, 2017), gràcies als bons oficis del hereus de Joan Sales i Núria Folch, que van ser presentats al poeta al sanatori.

La casa va tancar el 1954, després que l’estreptomicina comencés a convertir la tuberculosi en una malaltia llarga, de vegades crònica, però no mortal. Al cap d’uns quants anys es va convertir en un centre residencial per a criatures desvalgudes, i ara ho és per a nens i nenes “difícils”: així ho deia la germana Isabel, dominica, una de les cinc o sis monges, totes menudes, que encara practiquen la caritat (i la paciència) en aquell lloc.

Un hi va pujar per amor a la poesia de Màrius Torres: l’habitació on va morir és la número 10, que en algun moment va ser moblada de la mateixa manera que el poeta la degué veure durant aquells anys de malaltia. La germana Isabel, sol·lícita, l’hi va mostrar fora d’hora, amb la promesa del visitant que rebria una bona propina. (La va rebre.)

Visitar la cambra en què ha mort una persona que un estima és una experiència que no s’oblida: les restes de Màrius Torres reposen al cementiri de Sant Quirze; tots els objectes inanimats que van ser l’escenari de la vida del malalt encara són on eren: el llit de mort, un escriptori, una tauleta, una cadira, una maleta per a pocs anys de vida... I el visitant té la impressió que un home va desaparèixer d’aquest món, però que uns objectes somorts guarden ara tota la vida d’ell concentrada en llur serena materialitat i delicat silenci.