L’ESCUMA DE LES LLETRES

Lectors i escriptors

En les últimes enquestes, el nombre de lectors no augmenta especialment. I el de compradors, encara menys. Ningú comenta, però, el creixement espectacular del d’escriptors. Aviat s’arribarà al punt crític en què hi haurà més gent que escriu que gent que llegeix. És un absurd? Per què hauria de ser-ho? Les escoles d’escriptura tenen més èxit que mai. Una munió de persones, amb la millor voluntat del món, està disposada a pagar cursos que els ajudin en la seva vocació. D’altres, directament, publiquen a internet. Un pot tenir un blog personal i publicar-hi un relat curt cada setmana. Al cap de l’any tindria quaranta-vuit relats publicats. Vet aquí un escriptor, sens dubte. ¿Aquest és el signe dels temps? És obvi, per raons estadístiques, que moltes d’aquestes persones que escriuen, no llegeixen. Un servidor observa el fenomen no pas des de la preocupació personal-està acostumat a córrer totes les curses des de sempre amb el més gran dels respectes pels adversaris- sinó des de la sorpresa i l’admiració. Molt més quan, a casa nostra, en la proporció corresponent, aquests escriptors decideixen triar la llengua catalana com a mitjà d’expressió. És a dir, llances a les tèrboles aigües d’internet els teus escrits en una llengua minoritària i, segons les últimes disposicions governamentals espanyoles aprofitant l’aplicació de l’article 155, aviat de nou minoritzada. És entendridor.

Escriure per no morir

A part, òbviament, hi ha les opcions professionals, les de les editorials, grans i petites, que cada any publiquen un nombre important de primeres novel·les. Aquesta necessitat d’escriure -repeteixo, respectable- no crec que sigui inexplicable. Aviat apareixerà algú intentant explicar-la. I des d’aquí, des dels anys dedicats a inventar històries, crear personatges i donar-ho a la gent, intueixo un anhel intuïtiu de retorn a la simplicitat i, sobretot, a la privacitat. Ja sabem que la llibertat no existeix. Mentre no ens col·loquin un xip al cervell, ara per ara, hi mantenim un raconet que encara és nostre. És petit, la resta ja està colonitzada. Escriure, encara que sigui un diari, per a moltes persones esdevindrà l’últim reducte d’humanitat. És el que li passa al dissortat protagonista de 1984, l’horror distòpic d’Orwell. I la literatura? Ah, messieurs, dames, és que ho volem tot!