AIXÒ NO CAL DIR-HO

Janáček i la redempció

Janáček i la redempció Zoom

Tot el que va fer Leóš Janáček (tornem al protagonista de la setmana anterior, encara que dir-li protagonista a algú suposa una formidable manca de respecte quasi tan greu com dir-li personatge a una personalitat i fins i tot a una persona), Janáček, dèiem, ho va fer tot ja passats els 50 anys. Això vol dir ser ell mateix, escriure música com en el fons creia que calia. Potser cal pressentir que s’esgota el temps per creure de veritat. O potser és que no hem vingut a creure, o tot al contrari. En fi, jo què sé... Això explica Milan Kundera al llibret que hi ha dins el CD de Leóš Janáček, Piano works, interpretat per Alain Planès i editat per Harmonia Mundi.

La relació de Kundera amb aquest compositor no és tan sols cultural o de criteri musical (també és una falta d’esguard dir-ne gust, del criteri), ja que per a l’escriptor es tracta d’una qüestió sobretot biogràfica perquè el seu pare era un pianista de Brno (la ciutat txeca de Janáček), encara que amb una repercussió artística més modesta que el reconegut compositor. A les classes de piano, al seu pare li agradava ensenyar amb partitures de Janáček. Imagineu-vos l’amor que destil·lem i ens consumeix quan sabem que estem tan a prop de qui ha fet el més gran amb el que més estimem. Era la música de Janáček la que Kundera sentia cada dia a casa dels pares quan era una criatura, i li agradava molt. I, així, a través d’aquesta música li agradava encara més el seu pare, i evidentment el comprenia més, i llavors identificar-se amb Janáček era identificar-se amb el pare assegut davant el piano. Tant va ser d’aquesta manera que quan el seu pare va morir, Kundera va prohibir qualsevol parlament al funeral i els va reemplaçar per un quartet de corda que interpretava peces de Janáček. Però tot això Kundera no ho explica al CD, sinó al seu llibre Una trobada.

Amb la tardana conversió de Leóš Janáček a les pròpies creences assolim la certesa, o potser l’esperança (que no és cosa de riure), que hi ha redempció, que aquesta a la fi arriba si de veritat se la crida. I aquesta redempció d’un sol pels altres és la que alimenta tantes ànimes que toquen el piano (o que fan el que fan) per salvar-se encara que en el fons no s’ho creguin.