MINÚCIES

Hölderlin

Hölderlin, pintat per Franz Carl Hiemer / WIKIPEDIA Zoom

Beethoven, Hölderlin i Hegel van néixer el mateix any, el 1770, però el món sembla que només celebri, i encara, el músic nascut a Bonn. De fet, a Catalunya Música, on no paren de xerrar i on costa molt de sentir una simfonia completa, de qui sigui -ara és com el Reader’s Digest, sempre passatges solts i una barreja completament heteròclita i arbitrària de compositors-, amb prou feines estan retransmetent grans obres de Beethoven. Segurament a Alemanya els festiven tots tres, perquè és un país que té memòria cultural a més de tenir-la històrica, i ja fan bé. Però aquí no hem vist que es parli ni de Hegel ni de Hölderlin, essent el primer el més alt representant de la filosofia idealista alemanya, i el segon el poeta més gran de l’Alemanya clàssica i romàntica.

Hölderlin va néixer a Suàbia, va estudiar a diverses institucions entre laiques i religioses en aquella mateixa comarca, i l’any 1806 va perdre progressivament el seny. Un fuster que, pel que diuen els biògrafs i els historiadors, llegia Kant (!), el va acollir a casa seva, a Tübingen, el lloc en què Hölderlin havia estudiat de jovenet, a la també famosa Stift, en companyia no solament de Hegel, sinó també de Schelling, que era cinc anys més jove. Entre els tres perfilen a la perfecció el període de les lletres alemanyes que oscil·la entre el classicisme -tan preuat per Goethe, en especial després del seu viatge a Itàlia- i el romanticisme. Va viure la meitat de la vida en una petita estança pentagonal, a l’època, a la torre que hi havia adossada a la casa i obrador del fuster. Goethe el va menystenir perquè tenia aversió a les efusions sentimentals que va llegir a la novel·la Hiperió, o l’eremita a Grècia.

Després d’un temps en què Heine li va passar al davant perquè és un poeta més popular i més fàcil, i perquè sempre ha agradat a la gent d’esquerres més que el pietós Hölderlin, aquest va començar a ser considerat el poeta en majúscules que ara ja sabem, entre altres coses gràcies als comentaris -per desgràcia, esbiaixats- que va fer-ne Heidegger els anys 1930 i 1940. A Catalunya, malgrat que va ser una font d’inspiració per a Riba i Vinyoli (via Rilke, o directament), i malgrat que se n’han editat els Himnes, les Elegies o Hiperió, continua sent un desconegut. Ve’t aquí una bona ocasió, el 250è aniversari del seu naixement, per parlar-ne i llegir-lo.