Això no cal dir-ho
Barcelona

He vingut aquí a parlar dels teus llibres

El documental 'Anatomía de un dandy' recupera la figura de Francisco Umbral

Francisco Umbral / SERGIO BARRENECHEA / EFE Zoom

El més autèntic de Francisco Umbral és el seu nom, encara que no es deia així, sinó Francisco Pérez Martínez. Però Umbral, en castellà (és a dir, en el seu veritable món), és el llindar de la porta, i això era el que feia: obrir portes. Acaba d'estrenar-se un documental sobre la seva vida, Anatomía de un dandy, que investiga qui va ser, ara anava a dir aquest escriptor, però Umbral no era un escriptor, sinó una escriptura. Va tenir moltes èpoques, i el van llegir lletraferits (sempre), progres, retros, polítics, lectors de premsa i esnobs (aquí, però, només el més fins, i per tant els més autèntics). Tot i això, el seu vessant d'escriptor per a escriptors era el més umbralià de tots, no pas perquè obrís portes a una manera d'escriure, sinó perquè obria portes cap a altres escriptors. Es va inventar un panteó, va forjar una mitologia de les lletres: Quevedo, Torres Villarroel, Valle, Ramón, Xènius, César... Tots, víctimes de l'escriptura, gent que no tenia por de dir el que sigui, no per raons de llibertat d'expressió política, sinó per respecte i amor més que a la paraula a la frase. Cada frase és un oceà què acaba en un sallent monstruós.

De Larra (el nom d'aquest documental, Anatomía de un dandy, és el títol d'un dels primers llibres d'Umbral), va prendre més que el turment de l'estil, la passió de la vida, això que avui se'n diu l'actitud. Umbral s'emporta de Larra l'ofici (el literat que escriu als diaris, en literatura tot el que no és llibre és exili), la levita (l'elegància de qui no té res més al món que escolar-se per les seves mans brutes de tinta) i fotre's un tret al cor davant el mirall (no com a manera de morir, sinó com a forma de viure). De Proust, la malenconia del jo i els jardins d'oracions que se'n bifurquen. De Baudelaire, la solitud com a estigma i vanitat. Fill de mare soltera, Umbral havia establert aquest propi arbre genealògic. Semblava que volia investir-se de l'epopeia d'aquesta legió de poetes i escriptors, de la seva glòria i indestructibilitat; però el que Umbral havia fet era apoderar-se del secret del foc i dir-ho. Avui ja no existeix la literatura, s'escriu per unes altres raons. Umbral en va ser un dels últims creients. Darrere d'Umbral no hi havia cap personatge, sinó una fe.