UN TAST DE CATALÀ

La ‘Gramàtica bàsica i d’ús’: el triomf de l’immobilisme

Amb la publicació aquest juliol de la Gramàtica bàsica i d’ús (GBiU) la Secció Filològica culmina el replegament en la norma fabriana del que havia sigut, a la GIEC, un intent d’obrir-la a l’ús més general i de fer-la, per tant, més intuïtiva i assimilable. L’esforç pacient i sostingut liderat per Joan Solà s’estavella pòstumament amb la realitat d’una institució que triant per cooptació, amb criteris privats i de per vida els seus membres és tan apta per a la renovació com un soviet suprem o un col·legi cardenalici.

Capelletes encastellades en una nostàlgia obsoleta han bloquejat l'aggiornamento científic i solvent d'altres membres de la Secció. I, com a resultat de tot plegat, mestres i professors que haurien de trobar a la GBiU l'esperada superació dels inútils trencacolls d'una normativa sacralitzada, troben que s'hi mantenen intactes. Fins i tot -i això és el més greu- quan lingüistes de prestigi ja havien aplanat i desbrossat el camí i ja és el camí que transiten la majoria de mitjans i editorials.

Potser l’exemple més paradigmàtic és la distinció entre per i per a davant d’infinitiu. Si una cosa suscitava l’ampli consens dels professionals de la llengua és que la norma “tradicional” era inviable: demanava un esforç desproporcionat i gratuït i no resolia casos límit. Coromines i Solà ho van deixar més que clar i la GIEC s’obria a permetre que l’ús consolidés -en tots els registres- camins viables. Doncs bé, la GBiU restringeix aquests camins viables a “la parla espontània” i insta els docents a tornar a ensenyar aquell malson dels “verbs d’acció voluntària”, cosa que espero i desitjo que no facin mai.

En una ressenya publicada dijous, la doctora Neus Nogué afirma que “cal interpretar” que, quan la GBiU diu “que s’adreça al món de l’ensenyament”, aquesta referència no inclou “mestres i professors”, perquè la GBiU “posa el focus en la formalitat” i els docents, “en les societats contemporànies”, han de treballar també amb registres informals. És una manera suau d’assenyalar la substancial inadequació social de l’obra.