ELS LLIBRES I LES COSES
Llegim Opinió 22/03/2019

Goethe contra el sinistre duc d’Alba

i
Ignasi Aragay
3 min
Goethe contra el sinistre duc d’Alba

Fernando Álvarez de Toledo y Pimentel, duc d’Alba, va ser el militar designat per Felip II per sufocar la revolta protestant dels Països Baixos espanyols. Entre el 1567 i el 1573, va complir l’encàrrec amb una repressió sanguinària: més de mil condemnats a mort i assassinats, i impostos abusius. Una de les víctimes d’aquest sinistre personatge va ser Lamoral I de Gavere, comte d’Egmont, cavaller de l’Orde del Toisó d’Or i Gran d’Espanya. És aquest Egmont a qui Johann Wolfgang Goethe va immortalitzar amb la tragèdia Egmont, publicada el 1787 i a la qual Beethoven, en plena potència creativa, quan acabava de produir la Simfonia Pastoral i Egmont Simfonia PastoralFidelio.

Egmont va esdevenir, a mans de Goethe, l’heroi romàntic que anteposa la llibertat a l’obediència a l’autoritat despòtica espanyola. Passen els segles i tanmateix... Oportunament, l’editor Quim Curbet recupera ara el text en la traducció feta durant la Guerra Civil per Joaquim Pena, que va poder salvar els apunts de la fúria revolucionària de la FAI i acabar-la. La va publicar la Generalitat el 1937. Pena era amic i protegit de Pau Casals, l’orquestra del qual havia interpretat l’ Egmont de Beethoven el setembre del 1936 al Liceu, “a honor dels caiguts per la llibertat i per ajudar els que lluiten”. També a Girona es va interpretar l’abril del 37, saludada pel diari republicà L’Autonomista amb un editorial atribuït a Carles Rahola que es reprodueix com a epíleg del llibre. Rahola hi blasma “les viles incendiades pels tercios del duc d’Alba” i hi lloa la figura del comte d’Egmont, “que donà la vida per la seva pàtria”.

Contra el duc d’Alba, Goethe fa enyorar al poble la figura de Carles V, els fa cridar “Llibertat i furs!”. “No estem fets, com els espanyols, a deixar-nos tiranitzar la consciència”, diuen els amics del comte respecte de la Inquisició. Mentrestant, la germana de Felip II, la regent Margarida de Parma, abans de ser apartada del càrrec i substituïda pel duc d’Alba, descriu el militar com “un criminal de lesa majestat”: “Tot allò que jo, amb paciència inexplicable, havia anat aquietant, ell ho tornarà a atiar amb rigors i crueltats; veuré amb els meus propis ulls destruïda la meva obra, i encara hauré de carregar amb les seves culpes”. Així doncs, Margarida va marxar i va deixa el camp lliure al duc d’Alba.

Les coses sempre poden anar a pitjor. La tragèdia estava servida. La justícia sumària del que es va anomenar el Tribunal dels Tumults no va vacil·lar. Un dels personatges és eloqüent sobre la justícia arbitrària: “Us asseguro que cap drapaire no furga els parracs entre les escombraries amb més compte que el que posa un d’aquests fabricants de culpables en aprofitar-se dels més fútils indicis i conjectures, per recargolats, capgirats, desconjuntats, falsejats, desviats, confessats o negats que siguin, acoblant-los a la fi i fent-ne un espantall”. Suprema descripció! Egmont, abans que la fúria del duc d’Alba li caigui al damunt, li etziba: “Podeu oprimir-los, però no suprimir-los”.

[Apunt històric més enllà del drama d’Egmont recreat per Goethe. Destituït el duc d’Alba, un català, Lluís de Requesens, va ser enviat per Felip II als Països Biaxos per pacificar-los amb una política conciliadora. Tampoc se’n va sortir. Va morir exhaust a Brussel·les el 1576. La independència definitiva dels Països Baixos no arribaria fins al 1648, quan va ser acceptada per Espanya].

stats