HE LLEGIT NO SÉ ON

Fer-se gran és això

MIQUEL MARTÍN I SERRA / DAVID BORRAT Zoom

Quan morir-se de vell sonava igual que viure per sempre

“Llavors vaig adonar-me que no el veuria mai més i que morir-se no volia dir res més que això: mai més. I vaig sentir com una fiblada al pit i a l’estómac, però no pas de dolor, com si m’haguessin ventat un cop de puny o m’hagués pessigat una vespa, sinó una fiblada que no feia mal ni deixava blau però que se sentia més forta i més fonda que cap altra”.

El narrador i protagonista de la novel·la La drecera, de Miquel Martín i Serra, publicada per Periscopi, aprèn per la via ràpida de què va la vida. És el que sol passar a l’adolescència: reps patacades que t’allunyen per força de l’infant que estàs deixant de ser. De l’infant que no seràs mai més.

L’adolescència és una drecera convulsa cap a l’edat adulta, un camí d’un sol sentit cap al món dels mortals. Enrere queda la infantesa, una etapa curta però eterna en què el temps sembla que no jugui en contra teva: quan tens el futur sencer encara per escriure, morir-se de vell sona igual que viure per sempre. El narrador sense nom de La drecera es fa adolescent al llarg del llibre. Deixa enrere un paisatge (empordanès) com més va menys paradisíac, però també es va acomiadant del paradís infantil i de les seves possibilitats infinites.

“Potser es pensava que jo li diria mestre o metge o arquitecte o alguna cosa d’aquestes que has de fer una carrera -explica, recordant les vegades que un amic li preguntava què volia ser de gran-. Però jo rumiava molta estona i al final sempre li deia que no ho sabia, però que no volia treballar per als altres, com sempre havien fet els pares”. Els seus pares fan de masovers al xalet d’uns barcelonins benestants, dels que munten festes amb gent important i naveguen amb iot i tenen minyones filipines: el noi observa els costums estranys dels rics i aprèn a través d’ells la lliçó dels diners i la felicitat.

Miquel Martín (Begur, 1969) practica una literatura sense dreceres. Fa gairebé un quart de segle que publica llibres, però és ara quan un títol seu ha obtingut lectors i ressò mediàtic. No sé si hi ha ajudat més el segell d’Edicions del Periscopi, que ja d’entrada és un aval notable, o el fet que el to de l’obra -discret, delicat, nostàlgic, sense espetecs- encaixa amb l’estat d’ànim que arrosseguem tots plegats aquest 2020 pandèmic. El cas és que finalment hem parat esment en un autor de trajectòria sòlida que té coses a dir i les diu com vol. La prosa lírica de La drecera, molt neta i acurada, ens sedueix en veu baixa. És un llibre tan ben escrit que no es nota.

El dia que el pare va sortir de casa per no tornar-hi ni mort

“No hi havia altra manera de passar a l’edat adulta que negant allò que havíem estat, convertint-nos en una cosa ben diferent i després oblidar-nos d’allò que anteriorment havíem desitjat”. Ho diu la narradora de la novel·la Adeu fantasmes, de l’autora italiana Nadia Terranova (Messina, 1978), publicada per L’Altra Editorial amb traducció de Judith Jordà. L’Ida torna a Messina per ajudar la seva mare a buidar el pis familiar, i allà reviu el drama que la va fer créixer de cop vint-i-tres anys enrere, quan en tenia tretze: el seu pare se’n va anar de casa per no tornar-hi mai més. Sense tenir almenys el detall de morir-se. “La mort és un punt tancat, mentre que la desaparició és la falta de punt, d’un signe o altre de puntuació al final de les paraules. Qui desapareix redissenya el temps i per a qui sobreviu comença un cercle d’obsessions”.

L’Ida odia les edats d’ençà que el seu pare va deixar de tenir-ne cap. Recorda un dia que ella patia per si els cotxes li atropellaven el progenitor, que caminava submergit en l’apatia. Esperem que no es mori, va pensar la nena. “Ho devia pensar tan fort que, al cap de poc temps, els déus em van castigar acomplint el meu desig: el pare no es va morir ni es moriria mai”. I ella es va fer gran tot d’una i per sempre.