UN TAST DE CATALÀ

Enric Gomà trenca tòpics bilingüistes armat d’un to faceciós

“No ens quedarem a viure a Doha” / FOTO: PERE TORDERA Zoom

El tema d’ El castellà, la llengua del costat (Pòrtic, 2020) seria, molt resumit, l’avanç d’aquest idioma a Catalunya. I la seva gran virtut és que serveix per trencar un seguit de tòpics propiciats des de la mala fe però que sovint han acabat sent assumits per pura ignorància. La primera dada que pot sorprendre a alguns lectors és que el castellà -malgrat la seva important presència des del segle XV com a llengua del poder- no és la llengua materna d’un bon nombre de famílies catalanes fins al 1870, i que no és fins entrada la segona meitat del XX que passa a ser una llengua de classes populars, i es converteix, si més no en les zones més poblades, en la llengua dominant i, de facto, la llengua comuna.

Entre els sorpresos no hi pot haver, esclar, els pessimistes que sempre hem sigut conscients de la molt recent -en termes històrics- hegemonia social del castellà a Catalunya. I el tòpic que queda trencat quan això es té clar és el d’“el miracle”: la supervivència i relativa vitalitat -durant tant de temps- d’una llengua minoritària amb un estat en contra. “El miracle” respon al fet que la nostra castellanització profunda -la nativització del castellà- sigui tan tardana, i no pas a un vigor insòlit i excepcional del català. I la millor prova és que dels anys 60 ençà aquesta castellanització comporta -en la mesura que es manté i consolida- tot el que la sociolingüística preveu: una progressiva i irreversible minorització de l’(ex) llengua pròpia.

UNA LLENGUA NO IMPOSADA

Gomà explica molt bé com ens ha costat als catalans saber castellà: no només entendre’l i fer-s’hi entendre sinó ser bilingües, és a dir, fer-ne gairebé una llengua pròpia. I certifica -trencant així un altre tòpic- que aprendre bé castellà va ser l’objectiu durant molts anys de molts catalanistes. I la cosa no queda en l’àmbit lingüístic. Els testimonis aportats per l’autor evidencien que els catalanistes van maldar durant segles per ser reconeguts com a bons espanyols, i van caldre moltes galledes d’aigua freda perquè s’adonessin que la seva espanyolitat catalana sempre seria suspecta i suscitaria hostilitat, cosa que els condemnava a triar: o catalans o espanyols.

Fins al segle XIX, doncs, seria fins i tot defensable aquella frase que tant ens fereix del rei emèrit -“ A nadie se le obligó nunca a hablar en castellano ”-, perquè el castellà era considerat també a Catalunya la llengua del progrés i la modernitat.

Per als catalanistes ambiciosos i benestants, era d’entrada la llengua que calia dominar per ser ciutadà de primera, i no va ser fins molt més tard que la vam començar a percebre com una aclaparadora amenaça per a la pròpia identitat. (No us estranyeu si això -i no caldrà esperar gaires anys- acaba passant amb l’anglès.) Paral·lelament, i també d’entrada, veien el català com una llengua només apta, literàriament parlant, per a les expansions emocionals vinculades al mugró matern. I no és fins al 1886, amb Lo catalanisme de Valentí Almirall, que s’insinua per primer cop l’ambició de fer-ne una llengua per a tot. Queda clar, per tant, que la voluntat de ser dels catalans (de no ser espanyols) no és filla d’una predestinació mil·lenària sinó el resultat de repetides topades amb la fòbia a la diversitat que, sobretot a partir dels Borbons, va de bracet del castellà.

D’aquest trencament de tòpics no se n’escapa ni el monestir de Montserrat, que -contra el que molts podrien pensar- va ser durant uns quants segles un vehicle de castellanització, amb abats paraxutats des de la Castella profunda que tenien relacions molt tenses amb els monjos catalans. Tampoc és prou sabut l’èxit que obtenien els predicadors castellanoparlants. Servint-se d’una pirotècnia retòrica filla del Barroc, provocaven una histèria en la feligresia catalanoparlant -tot i que bàsicament quedava in albis - que és un clar precedent de les estrelles de rock.

INSTRUIR DELECTANT

Una de les característiques destacables del llibre és la seva voluntat horaciana d’instruir delectant. Gomà assegura haver hagut de llegir més de 25 volums per confegir-lo, i tota aquesta erudició -que és especialment intensa en el cas d’August Rafanell (La llengua silenciada ) i Joan-Lluís Marfany (La llengua maltractada )- només emergeix amarant un to faceciós (no se m’acut millor adjectiu per definir-lo) que en cap moment abandona.

Gomà confessa que sent veus, i no pas com un símptoma de precària salut mental, sinó com a deformació professional d’un guionista de ficció acostumat a escriure diàlegs. El seu recurs reiterat a les veus -tributàries del teatre de Serafí Pitarra i les Escenes barcelonines d’Emili Vilanova- mantindrà l’atenció del lector menys intel·lectualitzat, però pot també arribar a fer nosa al que busca en el llibre sobretot les idees. Aquesta recerca constant d’una comicitat entre costumista i esperpèntica -que beu de l’humor vuitcentista i combina molt bé amb les xicres de xocolata- està plena de troballes i és sempre original, però com que Gomà gairebé se la fa a sobre, acaba tenint conseqüències en l’estructura del llibre.

UN CALAIX DE SASTRE

Malgrat la divisió temàtica en capítols, el lector pot acabar tenint la sensació que el llibre no avança de manera ordenada i lineal, que sovint dona voltes i que per tant, més d’un cop, torna a passar per llocs on li sembla recordar que ja havia passat.

Aquesta falta d’estructura no impedeix -ben al contrari- que les seves 200 pàgines siguin sempre amenes i es llegeixin fàcilment (cal, això sí, sintonitzar amb el seu peculiar sentit de l’humor), però no ajuda a acabar-ne la lectura amb unes idees clares i ordenades pel que fa a les tesis principals, cosa que, de fet, potser l’autor tampoc pretén. Com a divulgador, el referent d’Enric Gomà seria el Calaix de sastre del Baró de Maldà. Ara ja parla d’una segona part, i un bon nombre de lectors l’esperem amb candeletes.