És sabut que la nissaga francesa dels Dumas va donar, al segle XIX, dos novel·listes de gran categoria, tots dos anomenats Alexandre, l’un anomenat “el pare” i l’altre “el fill”, igual com hi ha nissagues de pintors, com els dos Brueghel, que han passat a la posteritat com “ le vieux ” i “ le jeune ”. Generalment, aquestes sagues d’artistes no passen de les dues generacions: així mateix els patrimonis rurals de Catalunya, als nostres dies, passen de l’avi al pare, i del pare al net; i ja no van més enllà.

És el cas que Alexandre Dumas, fill, va conèixer a la cort -o en un prostíbul, aneu a saber- la tan famosa Marie Duplessis, que va morir jove, el 1847: tenia 23 anys. Aquesta noia, d’una bellesa fora d’òrbita, estava empleada en una fàbrica de cotilles, a París, i després en una casa de barrets (barrets pròpiament dits, volem dir). Cansada d’aquestes feines, va abraçar l’ofici de prostituta -ofici més digne que qualsevol altre, deia el poeta Rilke-, i va començar a ser coneguda pels ambients burgesos i tardoaristocràtics de París, i després pels assidus a la cort del temps de la Restauració borbònica. Va enlluernar completament tots els homes que va conèixer -també les dones, que són perfectament capaces d’adonar-se de l’atractiu d’una altra dona, en especial si supera el propi-, i, exercint de noia caritativa, va acumular una gran quantitat d’amants, molta riquesa i joies de valor incalculable: què no fa un home per una dona que li beu l’enteniment! Com que era presumida i li agradaven les flors, un bon dia va començar a parar-se al cap, al trau del vestit, o a l’escot, una camèlia blanca.

Alexandre Dumas, fill (1824-1895), també se’n va enamorar. Era ric, però potser no prou per satisfer les ambicions, cada cop més desmesurades, de la bona noia prostituta. De manera que el novel·lista li va pagar els favors amb espècies, i de la més alta qualitat: va escriure La dama de les camèlies, llibre en què va anomenar-la Margarita Gautier. No va ser solament aquest llibre allò que va elevar a una fama eterna la persona de la Duplessis, perquè, l’any 1853, Verdi va escriure una òpera basada en la novel·la de Dumas anomenada, com sap tothom, La traviata, és a dir, “l’extraviada” o “la foraviada”, en al·lusió al seu últim ofici. És una de les obres més habituals del repertori universal, i en ella, com a la novel·la corresponent, Marie Duplessis va assolir molta més dignitat i glòria que no havia obtingut en la seva vida atzarosa de cortesana.

Així, com és un tòpic en l’art universal, una persona se sobreviu com a personatge heroic en les pàgines d’un llibre o en la partitura d’una òpera sempre vista i admirada.