MINÚCIES

Dia del Llibre

Com que a Catalunya ens agrada molt somiar coses difícils, un es va adherir a aquesta tendència arran de la festa del llibre, el dia de Sant Jordi.

I va imaginar que una gentada anava pel passeig de Gràcia, després per la rambla de Catalunya i pertot, a Barcelona i arreu del territori, practicant aquesta mena de diàlegs amb els llibreters de les parades. Deia el comprador: “¿Que tenen l’ Odissea, d’Homer?” Responia el venedor: “Ja ho crec, senyor / senyora, en tenim diverses edicions. Quina voldria?” “Home / dona, m’agradaria la versió original en llengua grega”. “Vaja! N’he portat una vintena, perquè cada any la demana molta gent, i se’ns ha acabat”. “Bé, llavors haurà de ser una traducció. ¿No tenen pas la traducció anglesa d’Alexander Pope?” “Vaja! N’hem portat deu, i també s’han esgotat; una versió una mica lliure, però amb versos magnífics. Recordi: « The man for wisdom’s various arts renowned, / Long exercised in woes, oh Muse! resound ». No em dirà que no és magnífic! Jo, personalment, prefereixo les versions franceses, però tampoc no me’n queden”.

El venedor va dir-li al comprador que ho provés en una altra parada, perquè el Dia del Llibre estava dedicat, des de feia molts anys, a les literatures clàssiques, entre Homer i Leopardi. Però el comprador es va trobar amb el mateix problema en fins a set parades més. Al final va preguntar, ja de fosc: “¿No tindrien pas la versió de Carles Riba de l’ Odissea? Aquella que comença més justament que la de Pope: «Conta’m, Musa, aquell home de gran ardit, que tantíssim errà...»” “No, se’ns ha acabat de tanta gent que l’ha comprada. Ens queda només un exemplar d’una antiga versió catalana en prosa”. “Què hi farem! -va dir el comprador-. ¡Com s’han tornat d’exigents i bons lectors els catalans! ¡Quin goig veure tothom llegint la literatura grega i llatina en llengua original, o almenys en bones traduccions!” “Ja ho pot ben dir -li fa la venedora-, i no com en aquell temps, feliçment desaparegut, en què només es publicaven i es venien novetats molt tronades, que, al damunt, no llegia ningú”.

El comprador encara va voltar per mirar de trobar un Èdip rei, de Sòfocles, les Familiares de Petrarca en llengua llatina, una bona edició anotada de Shakespeare, en anglès, un Quijote de l’Academia, tan ben editat per Francisco Rico decennis enrere, un Faust, de Goethe, en llengua alemanya, un bon Jordi de Sant Jordi i alguna cosa més. En edicions ara més noves, adés més antigues, va trobar tot el que desitjava, malgrat que les multituds assedegades de bona literatura havien gairebé buidat les taules dels venedors.

I va arribar a casa i es va posar a llegir unes pàgines del Faust, que aquí traduïm en versió de Josep Lleonart, nebot de Joan Maragall: “Conec el dret, la medicina, / soc filòsof; teòleg, per més mal, / i aquí m’estic, pobre mortal, / tan negat com abans”. I es va proposar, com ho feien ell i tots els catalans cada dia, d’afirmar-se com a bon ciutadà del seu país sobre el tou de la gran cultura literària del continent, l’herència més gran mai rebuda per la seva pàtria, al segle XXIII.