MINÚCIES

Cultures

Tots els pobles altament civilitzats posseeixen dues menes de cultura: la popular, coneguda amb el nom d’origen anglès folk-lore, i l’altra, que costa molt més de definir. En aquests moments, a causa de la pulsió nacionalista que ens ha agafat, predomina a casa nostra la primera d’aquestes dues cultures, en detriment de l’altra: per afirmar la “identitat” d’un poble -posat que siguem una unitat homogènia en tots els àmbits, cosa que és molt suposar-, res més eficaç que aquells rituals, molts d’origen religiós, que coneixem amb el nom de folklore, ara pronunciat a la catalana. No cal esmentar-los perquè són abundants a Catalunya, molt ben estudiats pels folkloristes i enormement vius a les nostres comarques: agermanen la població (després cadascú torna a dir penjaments de l’altre), il·lusionen la joventut (en acabat tornen a les més modernes formes de música electrònica, o similars) i atorguen una veu comuna, mitjançant les cançons i les llegendes, a tota una població (després gairebé tothom retorna al silenci autista imposat per les noves tecnologies, que no són exactament socials ni posseeixen cap gran riquesa de llenguatge).

Però tots els pobles solvents, en especial després de la crisi de la religió cristiana com a dispensadora de tota mena de costums i de creences, després de l’Humanisme i encara més després de la Il·lustració, passant per sobre del Romanticisme -que va ser molt amic de les cultures populars, altra vegada-, tots els pobles de patent, com dèiem, viuen també, millor encara, s’alimenten, d’unes altres formes de cultura: l’un escolta Monteverdi, l’altre es complau a admirar Jaume Huguet, el de més enllà s’enfonsa per a molts mesos en la lectura de Marcel Proust o de Henry James.

Per què cal considerar important, també, aquesta mena de cultura, sempre mal anomenada “alta”? Per tres raons: en primer lloc, són formes de cultura que han estat conreades no per cap col·lectiu, sinó per un sol home o una sola dona; en segon lloc, perquè són productes espirituals i estètics que permeten que tot individu entri més a fons en la seva persona, o en la seva ànima, enriquint una persona i no exactament un “poble”; en tercer lloc, perquè tots els productes d’aquesta mena -literatura, música, teatre, pintura, dansa, arquitectura...- són sempre, o gairebé sempre, originals: han ofert a tota la humanitat alguna cosa nova.

El folklore és, en tant que ritual para- religiós, sempre idèntic, sempre igual, iteratiu per obligació. Per contra, tota la resta de cultura que es dona entre una població significa sempre una descoberta; no solament de qui ha creat una simfonia o una novel·la, sinó una descoberta, també, per a un subjecte que sempre es troba, en aquest darrer cas, en estat de sorpresa i d’alterament. El folklore potser ha fet els pobles, agafats a l’engròs; l’altra cultura ha edificat moltes ànimes, preses d’una en una.