MINÚCIES

Cos i llenguatge

Ara fa pocs dies, una responsable d’anomenada del món del teatre manifestava en un diari català: “Ens cal la comunicació corporal, necessitem el cos. Estem saturats d’imatges i la paraula mateixa és molt virtual. La societat actual, la democràcia, necessita més tocar-se i percebre els cossos dels altres. Més comunicació corporal i menys paraules”.

Són manifestacions que esborronen, corprenen, sorprenen, espanten, esgarrifen, esglaien, astoren i esparveren (amb permís dels filòlegs, perquè l’astor, quan té por, es queda clavat, i l’esparver s’agita i s’esvalota). Es pot comprendre molt bé que una defensora del teatre i la dansa demani més atenció a les formes que escauen a l’art del moviment corporal. Es pot entendre en el cas de la dansa, però ja preocupa més que ho digui algú que també es dedica a la realització d’obres de teatre, en què el llenguatge hi resulta fonamental i inexcusable.

Però hi ha més: ¿de quina manera hem d’entendre que la democràcia es faria més ferma si ens comencéssim a grapejar els uns als altres? ¿No ha entès aquesta responsable de la dramatúrgia que la democràcia es basa en un diàleg ben construït, per arribar plegats a solucions polítiques que millorin la vida de tota la ciutadania? ¿És concebible que la democràcia es pugui enfortir a base de relacions corporals, sense paraules?

Manifestacions així demostren fins a quin punt el llenguatge, gràcies al qual som homes i dones, i no primats -que tenen, per cert, molta comunicació corporal, però no han donat ni un Cervantes ni un Shakespeare-, està desacreditat. Diu encara: “Estem saturats d’imatges”; però, ¿què és el cos sinó una imatge, o un arreplegat de matèria, que només adquireix la dignitat que escau a l’ésser humà quan es posa a parlar?

Té raó, en canvi, quan diu que el llenguatge s’ha tornat “virtual”. Certament: tots els mitjans de comunicació parlats -no tant els escrits- són plens de barbaritats, trivialitats i mentides. Però justament la solució a aquest problema resideix en fer més fort i més sa el llenguatge que s’hi empra: tocar-nos a tort i a dret no ens farà més demòcrates. Més promiscus, potser sí.

Tot plegat és un símptoma molt preocupant. Per les imatges, les sensacions, el llenguatge dels whatsapps, els tocaments corporals i totes aquestes coses, hem oblidat que allò més gran que posseeix l’ésser humà no és el cos sinó l’ànima; no és la matèria sinó l’esperit; no és la carn sinó el Verb. Un domini més gran del llenguatge, per part de tothom, ens faria més aptes per a la democràcia i més alliberats de fantasmagories. Renunciar al llenguatge en nom de la sensualitat és el camí perfecte perquè els polítics o els amos de les noves tecnologies facin de nosaltres allò que vulguin o allò que volen: éssers callats, submisos, ximples.