ELS LLIBRES I LES COSES

Contra el “sensecorbatisme”

En temps d’innovació disruptiva i progressisme progre, gosar conservar ja és anar a contracorrent. En època de populismes, defensar la responsabilitat de les elits a molts els deu sonar a heretgia. Davant el presentisme abassegador de les xarxes, reclamar i exercir la memòria és directament una provocació. De tot això va l’assaig Memòria i caos (Proa), de Valentí Puig, un dels nostres millors conservadors. Potser l’únic? No, n’hi ha més, però són pocs els que s’hi declaren tan explícitament adscrits. Valentí Puig mai ha amagat la seva militància a favor de les bones i velles maneres, de la corbata i el tracte de vostè, del respecte per la saviesa sedimentada al llarg dels segles, de l’autocontrol en societat i del rebuig de la cultura low cost.

Nascut a Palma el 1949, és un autèntic home de lletres, de lectures i escriptura (autor de més de quaranta títols), el que abans es coneixia com un intel·lectual, però no dels de la torre d’ivori, sinó dels que baixa a l’arena. Planià de tota la vida, a diferència del de la boina com a màscara, ell s’ha disfressat d’urbanita a l’anglesa, de gavardina i whisky. És un gentleman que va per lliure, que no ha encaixat mai del tot en una Espanya sense liberals -malgrat esforçar-s’hi- ni en una Catalunya on l’hegemonia intel·lectual fa dècades que està en les esquerres. Com a mallorquí escèptic i com a home d’ordre i d’estat (de statu quo ) però de cultura catalana, el xoc dels nacionalismes castellà i català l’ha agafat sempre a contrapeu. I tot plegat no ha fet sinó reforçar el seu conservadorisme particular i incòmode (per als altres, no per a ell).

Memòria i caos és un nou gest d’autodefensa. Com si digués: “Tot se’n va en orris, però jo soc aquí per recordar-vos el que esteu oblidant”. Europa naufraga, la democràcia ha esdevingut una emocràcia en què tothom es considera víctima, el liberalisme deriva en autoritarisme barroer, llegir s’ha convertit gairebé en una excentricitat i la vida pública ha agafat formes de narcisista i consumista “metàstasi hortera”. Fa seu el Joan Maragall que el 1906 escrivia: “Anem pels camins de la civilització a grans passos de salvatge”. Així es com veu Valentí Puig el món: com una colla de salvatges malcriats que, si no vigilem, ens ho carregarem tot.

El seu crit d’alerta és que sense memòria no hi ha Història ni destí. Defensa les identitats enfront dels no-llocs, els bons costums enfront de la “sentimentalitat instantània”, l’autoritat enfront de la permissivitat covarda, la vellesa enfront de l’eterna joventut, la llibertat individual enfront de “l’imperi banal de la correcció política”, el bé comú enfront de l’egoisme autosatisfet i tecnohedonista, la humanitat enfront de la posthumanitat, l’exigència discursiva enfront del tuit sincopat, l’ideal del mèrit enfront de la utopia igualitària, el coneixement de la tradició per ser lliures i l’elitisme no com a privilegi sinó com a deure. Tot un programa: el passat com a futur.