HE LLEGIT NO SÉ ON

Contra les mirades equivocades

RAPHAËLLE PÉREZ / TNC Zoom

Com més tolerant es torni la societat, menys caldrà canviar els cossos

“Està molt bé que el teatre públic serveixi per donar a conèixer obres així”. M’ho diu el dramaturg Josep Maria Miró a la sortida de l’estrena de Raphaëlle a la sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya, i no hi puc estar més d’acord. La peça que tanca la trilogia sobre la identitat firmada per la companyia La Conquesta del Pol Sud -un documental escènic dirigit per Carles Fernández Giua, al TNC fins al 2 de febrer- presenta el testimoni en primera persona d’una dona perpinyanesa que abans es deia Raphaël, que ara es diu Raphaëlle i que s’ha de plantejar contínuament qui és, qui vol ser i com es vol mostrar al món.

Aquesta noia transsexual parla d’ella però també de cadascun de nosaltres, de quina relació tenim amb la pròpia identitat i amb la dels altres. Perquè l’autèntica revolució, com conclou el sociòleg i activista trans Miquel Missé en un dels vídeos que es projecten a l’inici del muntatge, passa perquè ens relaxem tots plegats. Com més tolerant es torni l’imaginari col·lectiu, menys s’hauran de modificar els cossos particulars. Si ampliem el ventall de possibilitats d’expressió de gènere (si entenem que hi poden haver homes amb expressió femenina i dones amb expressió masculina; si flexibilitzem què vol dir ser home i què vol dir ser dona; si qüestionem el binarisme de gènere d’una vegada) no caldrà que tantes persones passin per viacrucis mèdics similars al de Raphaëlle Pérez. Més que cossos equivocats, potser hi ha mirades equivocades.

Aquella soledat de l’infant sense amics al pati de l’escola

“No hi ha soledat més gran que la d’un nen o nena en un pati de col·legi”, sentencia Raphaëlle tot recordant una infantesa en què se sentia en fora de joc. I no cal que t’hagin diagnosticat “incongruència de gènere” per saber de primera mà a quina mena de soledat es refereix. Jo mateixa sempre he pensat que l’hora del pati es diu així perquè dura mitja hora però es fa llarga. Al petit Raphaël, esclar, se li feia eterna. “La felicitat compartida em fa fàstic”, admet Raphaëlla de més gran, quan la maten d’enveja les parelles que passegen agafades els diumenges a la tarda per la Diagonal de Barcelona. I a mi em remet a aquella primera frase de l’ Aloma rodorediana: “L’amor em fa fàstic!” Perquè sí, l’amor aliè té un punt obscè quan t’aclapara la sensació, o la certesa, que a tu se’t resisteix. (De la falta d’amor també en sabia un niu Mercè Rodoreda: “Per ganes de joc m’hauria agradat poder dir-vos que tenia un amor. Però no ho he pogut dir. Si el tingués no em caldria ni obrir la boca perquè ho hauríeu endevinat. Quan algú que coneixem té un amor, es veu. Els ulls, el gest, la manera de caminar, la manera de riure, la manera, tot d’una, d’absentar-se, encara que només sigui un segon de tot el que el volta, delaten un cor alterat. Es canvia de conducta. No, no tinc cap amor. Massa tard. Aquest massa tard és la cosa més desolada, més trista, més amb ganes de fer venir ganes de morir”.)

La nova generació trans ja ha entès que el problema no és seu

M’aboco al llibre polifònic Disidentes de género. La nueva generación, coordinat per Kate Bornstein i S. Bear Bergman, que aplega aportacions de més de cinquanta autors al voltant de la seva experiència queer i trans. L’ha editat el segell Continta Me Tienes. És la segona part d’un volum publicat als Estats Units el 1994 que no s’ha traduït mai al castellà. Aquest segon llibre dona veu a una nova onada de persones que ja no accepten que el problema sigui d’elles. Persones valentes que han entès que ni estan malaltes ni han nascut amb un cos equivocat. Ho apunta un dels autors: “Digueu als metges que existim per la salut de la humanitat, la qual necessita trobar la plenitud i creure en la complexitat”.