MINÚCIES

La Comuna

Entengui’s: la que es refereix als fets esdevinguts a París entre el 18 de març i el 28 de maig del 1871, és a dir, cap a les dates en què ens trobem, però anys enrere. Va tractar-se d’un projecte polític i popular de caràcter socialista i autogestionari -per no fer servir la paraula anarquista - que va succeir a la derrota del govern de Napoleó III, o Segon Imperi, caigut arran de la darrera de les guerres francoprussianes del segle XIX -després van venir les del segle XX, ja d’escala europea i mundial-. París havia estat sotmesa a un setge de quatre mesos (de setembre del 1870 a gener del 1871), que va culminar amb l’entrada dels prussians a la ciutat i la proclamació de Guillem I com a emperador d’Alemanya, al Palau de Versalles per a més escarni: no és estrany que els francesos odiessin els alemanys fins fa ben poques dècades.

Maxime Du Camp, un escriptor notable d’aquells anys, va viure els fets de la Comuna amb la perplexitat que correspon, habitualment, a tot home de lletres i d’ordre davant aldarulls protagonitzats per la plebs: justament l’ odi profanum vulgus de què parla Horaci a Carmina, 3.1.1, era un sentiment més viu que mai entre els exquisits francesos que van de Baudelaire als poetes simbolistes. Doncs bé: quan els rebomboris van cessar, Flaubert va viatjar de Croisset a París, no tant per veure com havia quedat d’ensulsiada la metròpolis com per abraçar els amics, si és que no hi havien deixat la pell, rostida. Tot contemplant edificis incendiats, monuments destruïts i columnes tombades en companyia de Du Camp, Flaubert va dir-li: “Quins bèsties! Quins bèsties!” I se’n va tornar al refugi de Croisset, prop de Rouen, per endegar Bouvard i Pécuchet, novel·la en què va rebentar tot el que es pot rebentar d’una societat malaurada.

Un altre dia, Du Camp va trobar Théophile Gautier -aquell a qui Baudelaire havia dedicat Les flors del mal - demacrat, amb les galtes caigudes, les parpelles inflades. Amb els llavis entreoberts, com qui vol proferir un crit d’indignació, va aixecar els braços en veure Du Camp i va exclamar: “¿Aquesta colla de fanàtics, d’incendiaris i d’assassins són el que anomenem el poble sobirà?”

I va afegir-hi, molt a l’estil orientalista que era moda cap a aquell temps: “Estic saturat d’horror. Si conegués un turc a qui li agradessin els versos en francès, aniria a establir-me a Constantinoble; a canvi d’uns quants sonets a la glòria del Profeta, li demanaria un chibouk per fumar, una catifa per estirar-me, i miraria d’oblidar que pertanyo a les races d’Occident, a aquestes races que maten, que cremen, que roben i que diuen: «Jo soc la civilització» quan, de fet, no representen altra cosa que la ximpleria i la ferocitat”.

I sempre ha estat així: barbàrie i civilització són termes que es reflecteixen l’un en l’altre, com en un mirall sencer i immaculat.