Fa pocs dies, l’astronauta i ministre de Ciència i Innovació Pedro Duque publicava en un diari espanyol un article breu en què allargava la mà al ministre d’Universitats, el català Manuel Castells, per fer fructífera la relació entre els ministeris de l’un i l’altre. La idea és que la universitat ocupa un lloc destacadíssim en la pràctica de la investigació i que, per tant, la ciència, la investigació i els centres docents han d’estar agermanats. No hi haurà cap problema perquè ho estiguin si tenim present el tarannà gentil dels dos ministres.

Però hi ha un problema en tota aquesta qüestió que és d’una altra mena. El gran desenvolupament de la ciència, la indústria i la tècnica els últims dos segles ha fet que el concepte d’“investigació” agafés un biaix semàntic, és a dir un valor, que no abraça de cap manera la totalitat de les facultats universitàries. Investigar és una cosa que sempre han fet i faran els homes de tècnica i de ciències -pures i aplicades-, però no exactament allò a què es dediquen, com a prioritat (afegir-hi “la primera” és un absurd, perquè “prioritat” ve de prior, que vol dir “el primer”), estudiants i professors d’altres disciplines, en especial les humanístiques.

El prestigi de la paraula “investigació” ha arribat tan lluny -al país, curiosament, que va donar l’expressió unamuniana: “ ¡Que inventen ellos! ”, és a dir, els europeus de més enllà-, que se suposa que totes les matèries susceptibles d’estudi en una facultat universitària han de sotmetre’s a la llei de la investigació i la innovació. Els docents i discents de lletres o filosofia, per exemple, no investiguen: estudien, llegeixen, descobreixen manuscrits i els editen, analitzen i expliquen el pensament d’un filòsof antic, fan la crítica d’un llibre, expliquen de quina manera Tirant lo Blanc va incidir en la novel·la cervantina i coses així. Això no és el mateix que investigar. Ni tan sols es pot dir que investiguin els historiadors: van als arxius, espigolen documents, els enllacen d’una manera lògica i en desprenen una tesi històrica: això té més a veure amb l’escorcoll -com fan els arqueòlegs o els paleontòlegs-, amb l’estudi i amb la intel·ligència més comuna que amb la investigació pròpiament científica.

Però per culpa d’aquesta mistificació, als professors de lletres se’ls demana que investiguin -com ho fan els metges, els químics, els matemàtics, els físics o els enginyers- quan n’hi hauria prou que estudiessin cada dia i fossin molt bons professors (ho haurien de ser tots). Són qüestions que espero que el nostre conseller Castells tingui ben presents quan es posi a treballar al nou ministeri.