HE LLEGIT NO SÉ ON

Cartes al món i truites de patates

Cartes al món i truites de patates / ARA Zoom

La millor notícia d’aquesta tardor s’escriu en vers

“Que Amor és tot el que hi ha / és tot el que sabem de l’Amor. / N’hi ha prou, la càrrega hauria / de ser proporcional al solc”. Una bona notícia, potser la millor, d’aquesta tardor espessa té nom de dona: la publicació d’ Aquesta és la meva carta al món, una antologia de poemes d’Emily Dickinson (1830-1886) a cura de Marcel Riera que ens arriba amb el segell de Proa, en edició bilingüe en anglès i català. Dos-cents divuit poemes, el recull més ampli que s’ha fet mai de la Dickinson en la nostra llengua. Una joia amb totes les lletres (i amb moltes majúscules, respectant el criteri de la poeta).

Com observa Riera en el pròleg, la nord-americana era d’una modernitat avant la lettre. “Perquè fa el que li dona la gana i el que no havia fet ningú, encara que ignorem si és de manera volguda o espontània. Perquè es deixa anar i transmet una sensació d’autenticitat que fa mal”. A mi, per exemple, se’m claven entre les costelles versos com aquests: “Si pogués oblidar que feliç que vaig ser,/recordar ara la tristor / seria un disgust suportable. / Però el record de la Floració / fa el Novembre més difícil encara, / fins que jo, que era gairebé audaç, / em perdo pel camí com un Infant / i em moro de fred”.

La maledicció lírica no se’n va ni amb aigua calenta

Emily Dickinson va ser una poeta immensa gairebé sense voler-ho. És el que passa amb la poesia, que requereix estar tocat per la gràcia diguem-ne divina. Joan Perucho ho veia així: “La condició de poeta és com una maledicció, no te la pots treure de sobre -em va dir el mestre de la literatura fantàstica el desembre del 1994-. Vaig començar fent poesia, després em va venir una certa desgana en adonar-me que la poesia no la llegia ningú. Vaig decidir que transvasaria la poesia a tot allò que escrivís. Però he acabat per acceptar la meva condició de poeta i defensar-la. Més que res, em sento poeta. La poesia és un misteri. El poeta neix, no es fa. Els déus et donen un primer vers, te’l concedeixen graciosament. El treball posterior del poeta és fer-ne un altre que no desdigui, i un tercer”.

El poeta amargat que escrivia a les nòvies dels soldats

Sergi Pàmies va provar sort amb els versos abans d’instal·lar-se en la narrativa. “Vaig intentar convertir-me en un poeta trist, amargat. Als divuit anys era un ésser contradictori que escrivia uns poemes tristíssims però tenia una vida fabulosa. Em presentava a concursos i guanyava algun accèssit”. Fins que va fer la mili i va començar a redactar cartes a les nòvies de soldats que no sabien escriure. “Vaig descobrir que en lloc de ser un poeta amargat podia ser un prosista a disposició de les històries dels altres”. Així va néixer el Sergi Pàmies narrador, que d’entrada es va imposar la condició de no parlar mai de si mateix.

Pàmies conversa amb l’editora Ester Pujol a la Institució Cultural del CIC, dins d’un cicle de diàlegs al voltant del procés creatiu. L’escriptor admet que no li calen unes condicions gaire especials per treballar, ja li va bé el soroll domèstic com a banda sonora: “Jo he viscut amb una escriptora, la meva mare. Mentre escrivia, la mare feia truita de patates, feia la revolució, queia i es fracturava el fèmur... He intentat reproduir el model, he sigut un escriptor de truita de patates. Si tingués calma, m’agafaria un atac d’angoixa”.

El fill de Teresa Pàmies i de Gregorio López Raimundo es considera més artesà que artista. “El més interessant no és la inspiració, és la feina. Trobo la matèria primera pel carrer i, com faria un escultor, començo a picar. A vegades sé què en faré i a vegades, no. La feina de passar el rasclet és fascinant, jo escric per poder corregir”.