“Al començament va ser la paraula”: així comença l’Evangeli de Joan, el més hel·lenitzat dels escrits neotestamentaris. Que sigui una frase evangèlica no ens eximeix, per molt pagans que ens hàgim tornat, de mostrar sempre una atenció acuradíssima al llenguatge en totes les seves dimensions: des de l’ortografia fins a la semàntica i la prosòdia. Els diaris expliquen aquests dies com han quedat desertes moltes places de professors de secundària a causa de la incapacitat dels concursants ja no per escriure correctament un passatge llarg amb dues o tres subordinades, sinó paraules soltes amb els accents i l’ortografia que els correspon. Es tracta de la progressiva analfabetització funcional de les societats més desenvolupades dels nostres dies.

TV3, en aquest sentit, va fer durant una pila d’anys un gran servei al país en divulgar una llengua molt posada al dia, sense arcaismes, però també sense cap barbarisme ni castellanisme. Però fa l’efecte que els correctors lingüístics d’aquest òrgan han dimitit bona part de la seva funció de vigilants de l’ordre verbal de la llengua. Quan sentim, en especial a les retransmissions esportives, que un futbolista “ha pogut marcar” quan, de fet, no ha marcat cap gol, és que el locutor ha oblidat el mode condicional de la nostra i tantes llengües: hauria hagut de dir “hauria pogut marcar”, perquè el fet és que no hi ha hagut gol.

Ara ja ningú no “demana” res; tothom “demanda”, que era una paraula més pròpia dels àmbits judicials. Ara la gent ja no “es posa” el barret al cap, sinó que “se’l fica” (¿com ho fa? ¿per l’orella? ¿pel nas?). ¿No saben, els joves especialment, què significa “ficar” i “ficar-la”? Segur que sí. Cada vegada més gent, quan se t’adreça i un és una mica sord, pregunta: “¿Que no m’escoltes?” Home! Si els sords, ells especialment, escolten amb molta atenció, justament perquè hi senten poc. ¿D’on ha tret aquella locutora que explica el temps que a la Garrotxa, per exemple, “es deixaran escapar quatre gotes”? ¿Es deixen escapar a si mateixes? ¿O, simplement, “s’escapen” (dels núvols) i, encara amb més raó, “cauen”? ¿Ningú no li ha dit res? Tan feliços, ella i els televidents.

¿Per què un bon dia, a Catalunya, la gent va començar a dir “bona tarda” després de dinar -per culpa de TV3 altra vegada-, quan sempre s’havia dit -i així ho diuen encara als pobles més extrems de la geografia-“bon dia” mentre hi havia llum i “bona nit” quan ja era fosc? Mimetisme del castellà. Podrien haver pensat en el model francès, que, com el català d’abans, només coneix el “ bonjour ”, de dia, i “ bonsoir ”, quan és fosc. “ Bonne nuit ”, com el “ good night ” anglès, només es diu quan hom es fica al llit. Sortirem d’excursió si la “meteorologia” ho permet. ¿Haurem de reunir els savis meteoròlegs perquè ens donin permís per sortir a estirar les cames? Tan fàcil que era dir: “Sortirem al camp si fa bon temps”. I així fins a l’extenuació i la vergonya dels qui estimen les llengües, cada una amb el geni que li és propi.