L’ESCUMA DE LES LLETRES

Autors maleducats

El cap de setmana passat, convidat al magnífic festival Segre de Negre, una conversa amb el polifacètic i bon escriptor Sebastià Bennasar va fer sorgir un tema que es repeteix en el món literari. Parlàvem de Philip Kerr (1956-2018), conegut mundialment per les novel·les protagonitzades per l’inspector berlinès -o exinspector, depèn del cas- Bernie Guthrie, la majoria inventades dins l’espai temporal del Tercer Reich. Sebastià Bennasar em va recordar el pas de Philip Kerr per València Negra, l’any 2017, poc abans de morir. Va explicar-me com havia estat de mal educat tant a nivell personal com, diguem-ne, professional amb els organitzadors que l’havien convidat. Durant aquells dies, Philip Kerr va declarar a El País (17/V/2017): “Els autors som una gent molt rara. Per ser escriptor has de ser dues persones alhora: l’escriptor que es tanca a casa, que té alguna cosa d’esquizofrènic, i l’autor egomaníac, una mica borratxot, que va pel món signant llibres i ha de vigilar per no acabar buidant el minibar de l’habitació. Quan has estat durant 11 mesos en una mena de confinament en solitari, la temptació de comportar-te malament quan et deixen sortir és enorme”. Més clar, l’aigua.

En queda l’obra

I d’aquí la pregunta: quan s’és fan d’un autor -i un servidor ho és, de Philip Kerr- s’ha de ser capaç de dissociar la persona del personatge? Jo, des de sempre, he opinat que sí. Pot agradar-te fins al deliri Josep Pla i alhora entendre perfectament que mai no se li donés el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, per exemple. Amb tot, el xoc és comprensible. Voldríem que el nostre autor fos, alhora, la millor de les persones segons el nostre punt de vista.

En el cas de Philip Kerr, prèviament a fer-se famós amb l’inspector Guthrie ja havia publicat un parell de magnífiques novel·les: Una investigació filosòfica (trad cast. de Mauricio Bach, Anagrama, 1992) i Esaú (trad. cat. d’Ernest Riera, Edicions 62, 1998). Però al final resulta que, tal com ell mateix admet, és incapaç d’aguantar la pressió que significa esdevenir una figura mundial i es “porta malament” amb qui és amable amb ell. No em fa gens de pena. Igual que no me’n fan els esportistes multimilionaris quan ploren. Podria ser pitjor: hi ha autors famosos maleducats i que, a més, són molt dolents.