CRÍTICA

La vida abans de la mort

'Confesiones' de Henry Marsh. Salamandra. Trad. Patricia Antón. 299 pàg. / 19 €

La vida abans de la mort / CÈLIA ATSET Zoom

Molts vam conèixer Henry Marsh quan va publicar Sobretot no facis mal. Jo mateix en vaig parlar en aquest diari. En aquelles pàgines el cèlebre neurocirurgià britànic es retratava com un “desactivador d’explosius” i, amb una prosa de gran calibre poètic, explicava que operar un aneurisma és una escaramussa bèl·lica que posa la vida del pacient a les mans del metge. Això fa que aquest hagi de ser humil, meticulós i humà. El consell d’Hipòcrates hi ve especialment indicat, però, com remarcava en la crítica del primer volum de memòries, no és una advertència que hagi de ser aliena a les altres professions. En realitat tots tenim la vida dels altres a les nostres mans i per això, com diria Stanislaw Jercy Lec (el meu aforista de capçalera), ja convé que ens les rentem sovint...

Els qui van fruir amb la lectura del primer llibre de Henry Marsh han de llegir aquest segon obligatòriament. Ara el metge s’ha jubilat i ha abandonat el camp de mines. Ens conta alguns detalls del seu nou estat que semblen naturals, com ara que es dedica a l’ebenisteria o que sempre té a mà un kit per al bon suïcidi, no sigui cas que...

Confesiones, però -i llàstima que falti una versió en català-, no està dedicat a la vida jubilar, sinó que se submergeix en les anècdotes d’una llarga biografia professional que inclou etapes de pur altruisme al Nepal o a Ucraïna i que desgrana, amb aquesta prosa precisa i tallant que de vegades tenen els millors científics, tot un itinerari obrint cervells i lluitant contra les deficiències d’un sistema de salut en què tot es fa més difícil del que hauria de ser.

Un altre cop el doctor Marsh no es fa cap il·lusió sobre què és la vida: “El meu coneixement de la neurociència -explica- fa que em vegi privat del consol de creure en alguna classe de vida després de la mort i en la restitució del que hagi perdut a mesura que el meu cervell s’encongeix amb l’edat. Sé que alguns neurocirurgians creuen en l’ànima i en la vida després de la mort, però això em sembla la mateixa classe de dissonància cognitiva que l’esperança de seguir vivint d’un moribund”. Només algú que ha tingut tractes tan íntims amb els cervells aliens està en condicions de fer un resum vital que potser sembli pessimista però que en realitat és profundament motivador: “He après que furgar dins el cervell no revela res sobre la vida, a part de la consternació que un acaba experimentant davant la seva fragilitat”. I això és tot.