El retorn de Josep Carner a Catalunya l’any 1970, després de 31 anys d’exili, no va anar tal com ho havien previst els ben intencionats prohoms que van organitzar-lo. El poeta ja estava molt malalt, la Barcelona en què va aterrar s’assemblava poc a la ciutat del primer terç del segle XX en què ell havia estat un brillant i popularíssim heroi socioliterari i, a més, hi havia molts antifranquistes de l’interior que consideraven que, amb el dictador encara viu, el retorn d’un mite de l’exili republicà i catalanista com Carner era un rentat de cara que es regalava estúpidament al règim.

Conscient de la riquesa literària, històrica i humana d’aquell episodi, l’escriptor i diplomàtic Carles Casajuana (Sant Cugat, 1954) l’ha recreat amb les eines de la ficció en la seva última novel·la, Retorn. D’una manera fidel ha reconstruït les sis setmanes, més tristes que emotives, que va durar l’estada del poeta a Catalunya, i ha complementat la trama principal i verídica amb dues subtrames fictícies que li permeten mostrar la Barcelona de l’època. L’element que ho relliga tot és el protagonista i narrador, Lluís Miralles, un universitari de bona família en hores baixes que és contractat com a acompanyant del poeta i la seva muller, l’extraordinària Émilie Noulet.

Rigor històric i pulcritud d’estil

L’opció de novel·lar un episodi real protagonitzat per personatges il·lustres, que generen una admiració més o menys general, té un avantatge, que és que, si es fa sense adulteracions interpretatives, amb rigor històric i una prosa pulcra, com és el cas de la novel·la de Casajuana, l’interès del lector sorgeix gairebé naturalment. Quin lector de Carner pot no sentir una viva curiositat per saber què va fer el poeta, amb qui va estar, mentre va ser a Catalunya durant aquells dies? Quin interessat en la cultura catalana pot no llegir amb un mínim de gust una novel·la per la qual desfilen Marià Manent, Maurici Serrahima, Salvador Espriu i companyia, i que recrea, entre altres episodis, la concessió del segon Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, que va guanyar Pere Quart però que hauria hagut de ser -segons l’opinió de molts- per a Carner?

Quan es treballa a partir de materials tan nobles, per tant, l’interès dels lectors és bo de suscitar, si es treballa amb intel·ligència, honestedat i bon ofici. Ara bé: novel·lar personatges reals tan il·lustres té un desavantatge, i és que costa donar-los un autèntic relleu, aconseguir que deambulin per les pàgines com alguna cosa més que un nom enlluernador i admirable, conegut però distant. En el cas del Carner de Retorn, a més, hi ha la dificultat afegida que, vell i xacrós, no pot resultar fascinant per ell mateix, sinó que ens ha de fascinar a través de l’admiració que senten els que l’envolten. El recurs de Casajuana de fer que el narrador sigui un noi que no sap res de Carner ni de la cultura catalana, i a qui per tant se li ha d’explicar tot, justifica d’una manera eficaç però massa mecànica totes les evocacions sobre el passat gloriós i atrafegat del poeta, sobre la seva poesia meravellosa i la seva personalitat fascinant.

Sigui com sigui, quan se centra en el periple de Carner, en general la novel·la es llegeix amb ganes. En canvi, quan es desenvolupen les dues subtrames, l’interès decau. Tot i que són útils per perfilar el context històric -una se centra en la fallida de l’empresa del pare de Lluís Miralles i l’altra en el dia a dia d’una colla d’universitaris antifranquistes-, les subtrames són un pèl massa esquemàtiques per fer-nos vibrar. Això confirma que és l’influx del Carner real el que fa que les millors pàgines de Retorn tinguin ànima.