EL LLIBRE DE LA SETMANA
Llegim Crítiques 30/03/2019

Un quartet de textos centrípets i centrífugs

'Un quartet' de Jordi Ibáñez Fanés. Tusquets. 380 pàg. / 19 €

Pere Antoni Pons
3 min
Un quartet de textos centrípets i centrífugs

Hi ha conceptes que, tot i que continuen sent usats amb freqüència, ja no serveixen per explicar i valorar una creació artística, ja siguin llibres, pintures, pel·lícules, cançons o obres de teatre. El concepte convencional com a sinònim d’estantissament clàssic, per exemple: no serveix perquè també hi ha un convencionalisme de l’avantguarda igual de gastat i tronat. El mateix passa amb el concepte transgressor: n’hi ha que encara l’usen com si visquéssim uns temps de veritats absolutes i unívoques i no immersos en la confusió horrible i formidable d’això que anomenem postmodernitat.

Amb tot, quan et veus obligat a explicar i a valorar certes obres que et desconcerten per la seva raresa, la temptació de recórrer a algun d’aquests conceptes ja obsolets és bastant incontrolable. És el que m’ha passat llegint Un quartet, del professor, poeta i assagista Jordi Ibáñez Fanés. El cos em demana qualificar-lo de poc convencional, però per no contradir-me amb el que he escrit fins ara em limitaré a dir-ne, de moment, que és un llibre diferent, personal i força singular.

Ho és, d’entrada, perquè tots i cada un dels quatre textos que configuren el volum -tots autònoms, només vinculats entre ells per algunes correspondències menors i, sobretot, per la ment que els pensa i la veu que els conta- estan construïts a partir d’una acumulació de diferents gèneres. Vull dir que cada peça d’aquest “quartet” funciona com una mescla indestriable d’assaig especulatiu, d’incursió en la memòria personal o familiar de l’autor, de narració d’uns fets reals (potser amb tocs de ficció), d’erudita excursió culturalista, d’autoanàlisi íntima (idees, sentiments, moral) i de reflexió filosòfica i existencial.

Una nutritiva sopa de gèneres

La manera com l’autor aborda i treballa literàriament les matèries primeres i els temes que tracta és coherent amb la naturalesa d’aquesta carregada i nutritiva sopa de gèneres. Ho fa sense jerarquitzar entre el que viu, el que llegeix, el que sent, el que pensa, el que recorda, el que somia, el que li conten i el que elucubra. I ho fa, també, abraçant la idea que el text és una construcció centrípeta i al mateix temps centrífuga; és a dir, escrivint el text fent-lo girar al voltant d’un únic tema, que amplia i aprofundeix amb arguments i contraarguments, però, també, permetent que aquest tema central es complementi amb altres temes que en principi li són aliens i es ramifiqui de maneres imprevisibles. Totes les peces, doncs, exploren un ampli ventall d’idees i abasten un espectre diversíssim de referències culturals. Però també totes tenen un punt de partida perfectament definit, al qual tornen un cop i un altre.

El primer text gira entorn de la figura de la mare de l’autor, de 96 anys -vídua de Manuel Ibáñez Escofet-, i parla de la impossibilitat dels fills per entendre plenament les mares, del desvaliment radical en què queden els homes que no tenen fills quan se’ls moren els pares, de la manera com la vida deixa fantasmagòricament enrere aquelles persones que viuen molts d’anys... El resultat és emocionant i intel·ligent. El segon text, un desplegament d’erudició melòmana, és una reflexió, muntada a partir d’un diàleg alcohòlic entre l’autor i un amic, sobre l’admiració, sobre la mediocritat i el geni artístics, i sobre l’èxit i el fracàs. Potser és el més descosit de tot el volum, però té passatges penetrants i està farcit de fabuloses anècdotes sobre grans pianistes. El tercer text intenta aclarir les raons que hi havia al darrere del “desterrament” de vuit monjos de Montserrat que a mitjans dels 60 van ser enviats a Sant Miquel de Cuixà: és el text més excitant i ben travat, sobretot per la manera tan àgil com combina qüestions històriques, ideològiques i teològiques.

El quartet es tanca amb una peça centrada en els misteris de l’amor i del sexe treballats amb les eines de la psicoanàlisi. És el text més erràtic i espès del conjunt, però té frases tan bones i serioses com aquesta: “Havent estimat tantes dones diferents, ¿n’has estimat mai cap de debò? I si a totes les vas estimar tant, per què han passat com ombres xineses pel teatret de la teva vida?”

stats